El Programa

Catalunya, un país socialment just i avançat

Versió PDF | Enviar en format PDF per correu

1.1 SERVEIS SOCIALS I LLUITA CONTRA L’EXCLUSIÓ I LA POBRESA A CATALUNYA

BALANÇ DE L’ACCIÓ DE GOVERN

La inclusió en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del títol de Drets, deures i principis rectors és una de les conquestes més importants des del punt de vista ciutadà, ja que implica el reconeixement de nous drets i, en concret, de nous drets socials. Els propers governs estan obligats, doncs, a fer actuacions per complir el mandat estatutari. L’aprovació de l’Estatut i la inclusió d’aquest títol són elements substantius de l’acció de govern, i ICV-EUIA hi ha jugat un paper essencial.

El gir social és avui un bagatge del nou govern, i malgrat que una part dels compromisos recollits en el Pacte de Tinell no s’han pogut assolir, el balanç és positiu. Com a elements més destacats d’aquest període podem esmentar els següents:

• Les polítiques socials han passat a tenir prioritat pressupostària. L’increment global respecte a l’últim any de govern de CiU (el 2003) ha estat d’un 50,33%. La mitjana d’aquest increment ha estat de 1.800 €/any, cosa que ens permet acostar-nos progressivament al percentatge respecte al PIB de la UE-15. Caldrà mantenir aquest ritme de creixement, d’un 1% anual, per passar del 17-18% actual al 27% en vuit anys. La despesa social és inversió de futur: les societats més cohesionades socialment són també les més productives i amb nivells de benestar més elevats.

Pressupost, Increment de la despesa social (2003-2006)
	2003 (CiU)	2006	Increment	% 2006 - 2003
Salut	5.596	7.949	2.353	42,05
Educació	2.904	4.177	1.273	43,84
Benestar i Familia	601	1.285	684	113,81
Habitatge	45	338	293	651,11
Total	9.146	13.749	4.603	50,33

• El Departament de Benestar i Família ha doblat el seu pressupost en tres anys, que ha passat de ser de 601 M€ l’any 2003 a 1.285 M€ l’any 2006.

• La Llei de Prestacions socials de caràcter econòmic complementa les pensions més baixes, per tal que ningú cobri menys de 509€/mes (en aplicació de l’índex de renda de suficiència). Hi haurà 208.000 persones que es beneficiaran d’aquests ajuts, que es pagaran amb efectes retroactius des de l’1 de gener del 2006 i s’aplicaran de forma progressiva. Ha estat substancial el paper d’ICV-EUIA en l’impuls d’aquesta llei i en les millores introduïdes. És un instrument important de lluita contra la pobresa i és un pas cap a l’establiment d’un sistema de renda bàsica a Catalunya, pel qual ens comprometem a treballar en la propera legislatura.

• Els ajuts de les pensions de viduïtat més baixes s’han incrementat i han passat de 300€/mes el 2003 a 432 el 2005.

• S’ha elaborat el “Pla d’inclusió de Catalunya”, que coordina totes les polítiques de lluita contra la pobresa, i que s’haurà de recuperar en la propera legislatura.

• S’ha realitzat un procés participatiu molt interessant relacionat amb la proposta d’una nova llei de serveis socials, els resultats del qual, s’haurà de poder recuperar en el proper cicle.

• 88.000 persones i les seves famílies es beneficiaran del Programa per a la Promoció de l’Autonomia i l’Atenció a les Persones amb Dependències (ProdeP), que coordina els serveis socials i els sanitaris. És un pas previ a la creació de l’Agència de Promoció de l’Autonomia i Suport a la Dependència que s’haurà de crear la propera legislatura.

• Increment dels serveis i ajuts públics per a la gent gran i discapacitats:

• El programa “viure en família” ha passat de 48 M€ l’any 2003 a 143M€ el 2006, amb un total de 54.000 usuaris.
• Augment significatiu de l’oferta de residències per a gent gran, discapacitats i salut mental. Planificació d’inversions per a 47 nous equipaments públics i de 161 més en col·laboració amb la iniciativa local i social.
• Programes d’atenció a la gent gran en entorns rurals

• Legalització de les adopcions per part de les parelles homosexuals.

• Més ajuts a les famílies amb infants menors a càrrec. Aportació anual de 600 euros per cada infant menor de 3 anys i de 700 euros per a famílies nombroses i monoparentals pels infants menors de 6 anys. Ajuts per part, adopció o acolliment múltiples. També ajuts per a adopcions internacionals.

• Nous serveis i equipaments per a dones víctimes de violència: dos nous centres integrals especialitzats a Salt i a Sant Feliu de Llobregat i cinc nous punts de trobada.

Aquests anys de responsabilitat en el govern també ens han servit per comprovar les dificultats d’aplicar noves polítiques, ja que impliquen un canvi d’actituds per part de polítics, gestors i agents socials. Des d’ICV-EUIA som més ambiciosos i volem una major centralitat dels serveis socials. Entenem que “la despesa social és inversió de futur”, ja que assegura la sostenibilitat del nostre sistema de llibertats, drets i benestar, i crea nova ocupació. La cohesió social és la millor garantia del nostre futur com a societat.

EL MODEL DE SERVEIS SOCIALS I DE LLUITA CONTRA L’EXCLUSIÓ I LA POBRESA D’ICV-EUIA: LES NOSTRES PROPOSTES

La propera legislatura ha de venir marcada per la prioritat de les polítiques de serveis socials, que han de fer un salt quantitatiu i qualitatiu molt important, com a resultat de les polítiques iniciades per l’actual govern i per noves actuacions, amb un gir important respecte a la manca d’implicació pública que tingueren els governs de CiU en aquest terreny. La Llei de prestacions socials de caràcter econòmic, la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les Persones en Situació de Dependència, juntament am el nou Estatut d’Autonomia, l’aprovació de la nova Llei de Serveis Socials i la creació de l’Agència de suport a la dependència i promoció de l’autonomia configuraran un nou marc legal i de recursos que transformarà la concepció dels drets socials en el nostre país.

Des d’ICV-EUIA pensem que cal transitar de la concepció selectiva, reactiva i assistencial dels serveis socials cap a un nou model: amb uns serveis personals i familiars de proximitat, universals, de qualitat, sensibles a la diversitat i oberts a la participació i que milloren la vida quotidiana de les persones. Per tal d’assolir aquest model prenem els següents compromisos:

1. Pacte Nacional per la Inclusió Social a Catalunya

Pobresa Zero: Una Catalunya sense pobresa ni exclusions

Els serveis socials són la gran assignatura pendent de Catalunya pel que fa a la implantació de l’Estat del Benestar. La comparació amb la major part de països europeus deixa Catalunya en absolut ridícul. Cal un fort impuls per recuperar el terreny perdut en aquest àmbit. És necessari l’aprovació i desenvolupament immediat de la llei de Serveis Socials, que estableixi els drets socials garantits i l’accés universal per a tothom que ho requereixi.

No pot haver cap persona gran, una sola persona amb discapacitat física, psíquica o sensorial, un sol infant o adolescent que no gaudeixi dels serveis i prestacions que necessiti, ja sigui atenció a domicili, residència, centre de dia, centre d’acolliment, assistent personal... Cap persona no pot quedar desatesa.

La persistència de la pobresa a Catalunya, amb un alt grau de població en risc d’exclusió per motius diversos i complexos, requereixen un esforç pressupostari important i una gestió eficaç des de la perspectiva social.

La nova immigració planteja també reptes importants per a la inclusió social. No podem permetre una fractura social que derivi de la incapacitat per integrar a la nostra societat els nouvinguts com a nous ciutadans i ciutadanes, amb els mateixos drets i deures.

Per això és necessari un Pacte Nacional per la Inclusió Social a Catalunya, que impliqui no sols les institucions polítiques, sinó també tots els agents implicats en l’atenció social, i que sigui assumit pel conjunt de la societat catalana. Cal un esforç important per a avançar cap a la construcció de l’anomenat quart pilar de l’Estat del Benestar. Des d’ICV-EUIA ens comprometem a impulsar aquest pacte i posar els instruments per a fer-lo efectiu.

El Pacte ha de fixar el marc on articular el conjunt de polítiques orientades a prevenir les dinàmiques d’exclusió, a atendre les persones i col.lectius socialment vulnerables, i a promoure els itineraris d’inserció que permetin la recuperació de l’autonomia personal i dels vincles de convivència.

Cal una nova perspectiva amb capacitat de descriure realitats de desigualtat i vulnerabilitat noves i complexes, així com respostes polítiques innovadores. L’exclusió i la inclusió social se situen en la cruïlla de l’eix de les desigualtats clàssiques en la distribució d’oportunitats i recursos materials, amb l’eix emergent de les fractures en els vincles d’integració social i comunitària. L’exclusió, doncs, va més enllà del concepte de pobresa. No el substitueix; a la dimensió econòmica de la pobresa incorpora noves dimensions de risc. La inclusió, d’altra banda, es configura com a aposta estratègica orientada no només a la igualtat, sinó també a la cohesió i la solidaritat, per tal d’evitar processos de segmentació social.

El Pacte Nacional per a la Inclusió Social ha de partir del següent marc d’objectius estratègics:

• Proposar i impulsar el reconeixement legal i l’accés efectiu i universal a tots els drets socials, per mitjà de les normes i les polítiques públiques necessàries, com a garantia estructural d’inclusió.

• Impulsar un programa nacional de Pobresa Zero, a partir del desplegament de la llei de prestacions econòmiques d’assistència social, de l’establiment d’una renda mínima garantida i de l’avenç cap a la Renda Bàsica de Ciutadania a Catalunya.

• Promoure una xarxa potent de Plans Locals i Territorials d’Inclusió Social per mitjà dels quals els Ajuntaments i altres instàncies locals de Catalunya puguin definir i impulsar les seves prioritats en la lluita contra l’exclusió i la pobresa, des de perspectives de proximitat, amb el suport clar del Govern de Catalunya.

• Potenciar i articular de forma integrada la xarxa de programes, serveis i prestacions socials d’atenció primària vinculada a la prevenció, l’atenció i la inserció de persones i grups vulnerables o en situació d’exclusió.

• Enfortir la xarxa de serveis i equipaments socials d’atenció especialitzada, fins a assolir el nivell que permeti l’accés de tothom qui en tingui necessitat. Definir programes integrals d’inclusió orientats als col.lectius en risc en funció de l’edat, la dependència, l’origen, el gènere o l’estructura de la llar.

• Enfortir la dimensió de promoció social i acció comunitària, així com la participació ciutadana i dels agents socials en el conjunt de programes d’inclusió. Promoure l’articulació de xarxes de relacions comunitàries als barris com a factor en favor d’una ciutat inclusiva.

• Desenvolupar i accelerar el Pla d’actuació integral del Poble Gitano 2005-2008, aprovat pel Govern. Una eina per combatre les mancances educatives, laborals i econòmiques de la comunitat gitana, que viu a Catalunya des de fa segles. Els principals objectius del Pla són marcar les polítiques d’actuació transversals i integrals a favor del col·lectiu a Catalunya, la seva plena equiparació sociocultural i econòmica amb la societat de la qual formen part i la difusió a la resta de la població de la cultura gitana com a part integrant de la cultura catalana. A més, en el Pla s’inclou la perspectiva de gènere per donar resposta a les necessitats específiques de les dones gitanes. ICV-EUiA es compromet a impulsar totes les mesures transversals que siguin necessàries per tal d’assolir aquests objectius.

En el marc, doncs, del Pacte Nacional per a la Inclusió Social, ICV-EUiA es compromet a definir i impulsar el Programa Pobresa Zero a Catalunya. La lluita contra la pobresa requereix de diversitat d’instruments d’acció. Requereix de polítiques estructurals d’ocupació i habitatge que eradiquin els principals factors generadors de pobresa i exclusió social. Però cal també avançar de forma decidida cap a l’horitzó de la Renda Bàsica de Ciutadania com a instrument de lluita contra la pobresa.

ICV-EUiA es compromet, al llarg del periode 2006-2010, a un desplegament avançat i prioritari de la Llei de Prestacions Econòmiques d’Assistència Social i del procés de reforma i enfortiment de la Renda Mínima d’Inserció, amb l’objectiu de convergir cap a una Renda Mínima Garantida (RMG) per tal d’assegurar un nivell bàsic d’ingressos –equivalent a l’índex de rendes de suficiència- de manera permanent i com a nou dret de ciutadania social, a totes les persones en edat laboral, entre 16 i 65 anys. El dret a percebre la RMG serà totalment independent de qualsevol tipus de contracte d’inserció i/o contraprestació de tipus formatiu o laboral. La RMG, plenament implantada el 2010, ens ha de situar en el camí de la Renda Bàsica de Ciutadania com a horitzó d’una Catalunya sense pobresa.

ICV-EUiA vol palesar també l’existència d’un gran nombre de persones en situació social d’alta vulnerabilitat a l’exclusió, o bé en situació severa de marginació, poc o gens visibles socialment, amb molt poca o nul·la capacitat d’expressió de necessitats. Aquests col·lectius són els infants i els adolescents en situació d’alt risc, persones sense llar, persones que han estat o són a la presó, treballadores i treballadors sexuals sovint en situació irregular i d’explotació, col·lectius amb problemes sociosanitaris que generen no només dependència sinó també situacions d’estigmatització i marginació...

Des d’ICV-EUiA adoptem el compromís moral i polític de denunciar tant la seva situació com els seus factors generadors, d’articular i expressar les seves necessitats i de construir, amb ells i elles, propostes concretes d’emancipació. En definitiva, el compromís de donar veu i nom als col·lectius sense veu i de fer-los partícips de la resolució de la seva situació.

2. Aprovació immediata de la nova llei de Serveis Socials

Cal l’aprovació urgent de la llei de Serveis Socials, que ha de garantir el dret als serveis socials. Valorem positivament el Projecte de llei elaborat pel Govern, ja que és un avenç respecte a la situació actual, però considerem que cal avançar i garantir molt més els aspectes següents:

• Universalització dels serveis socials. Els drets reconeguts per la llei han de ser de caràcter subjectiu i exigibles. Totes les persones han de tenir accés als serveis socials, sense restriccions i amb independència de la seva ciutadania, tal com està previst a l’educació o a la sanitat. Això implica actualitzar contínuament els mapes de necessitats i cobrir els serveis, amb suficiència territorial i sectorial, i amb les dotacions corresponents. Ja que es tracta de drets, no poden estar subjecte a les limitacions pressupostàries, sinó respondre a les necessitats.

• Sistema públic. El sistema de serveis socials ha de ser públic, com a garantia de la seva universalització. La iniciativa privada ha de ser subsidiària de la pública i no a l’inrevés. Constituirem una Xarxa Pública de Serveis Socials, que integri els centres de titularitat pública i les entitats d’iniciativa social acreditades. Des d’ICV-EA apostem decididament pel paper protagonista de la gestió pública, però tenim molt present i reconeixem el paper essencial jugat a Catalunya per les entitats d’iniciativa social, que han cobert els dèficits existents històricament per la persistent manca de responsabilitat pública dels governs de CiU i, per tant, cal incorporar decididament el Tercer Sector Social a la XPSS.

• Cartera de serveis. Cal incorporar a la llei una cartera i catàleg de serveis. La cartera ha de determinar els serveis i prestacions, el seu grau d’exigència (atès que diferencia els serveis garantits de la resta), el tipus de drets dels usuaris i usuàries, els perfils professionals que han de composar les plantilles de cada servei, i les ràtios de personal, com a mínim. La Cartera de Serveis concretarà en la pràctica els drets exigibles i el principi d’universalitat. És imprescindible, doncs, la voluntat política per desenvolupar-ho degudament.

• Compromís pressupostari. La nova llei ha d’incorporar un compromís pressupostari que suposi la convergència amb la UE-15. La Cartera de serveis ha de ser la base per a les dotacions pressupostàries corresponents a cada exercici.

• Gratuïtat-aportacions dels usuaris. Els serveis inclosos en la Cartera de Serveis han de ser gratuïts. Les aportacions dels usuaris s’han de restringir a sufragar el cost de substitució de la llar i no la provisió assistencial. En qualsevol cas, cal garantir que les persones sense recursos o amb recursos insuficients puguin accedir sense exclusions als serveis socials a partir de la implicació pública. Com a conseqüència del dèficit pressupostari, possiblement calgui instaurar aportacions econòmiques per part dels usuaris, com a mesura transitòria cap a la gratuïtat. Aquestes aportacions han de ser un instrument de gestió del sistema, no una part de la definició del sistema.

• Prestacions finalistes. Rotundament no al Xec Servei. Les aportacions econòmiques de l’Administració han de ser justificades i finalistes, i han de facilitar l’eligibilitat per part dels usuaris dels serveis. Els pagaments s’han de formalitzar a les empreses directament, no a les persones, a partir del sistema d’acreditació i qualitat establerts.

• Municipalisme i serveis socials bàsics. Cal fer efectiu el principi de subsidiarietat i apostar per l’enfortiment dels serveis socials bàsics municipals. Els ajuntaments han de tenir autonomia en la provisió dels serveis, prestacions, etc., però s’haurà de prevenir i evitar la generació de situacions de ruptura del principi d'igualtat davant la universalitat dels drets.

• Compromís amb els ajuntaments. Cal finançar adequadament els ajuntaments, cobrint el 66 % del cost total de la despesa dels Serveis Socials Bàsics (l’actual atenció social primària), que comprenen l’equip interdisciplinar integrat pel personal professional necessari, l’estructura directiva, el suport tècnic i administratiu, la infraestructura material i de serveis, els serveis d’ajut a domicili i de teleassistència, i els centres oberts per a infants i adolescents i tots aquells que s’estableixin reglamentàriament. El pagament dels serveis socials bàsics s’ha de fer en funció de la previsió de despesa pels serveis i programes proposats en cada nou període, i no en funció del que s’ha gastat o no anteriorment.

• Iniciatives socials i mercantils. Cal reconèixer les entitats del Tercer Sector Social en el desenvolupament del nostre sistema de serveis socials i la prioritat en la contractació. Establiment de la concertació com a base de la relació públic-privat. Definició clara de les condicions d’acreditació per assegurar la qualitat: ràtios de professionals, equipaments, condicions materials i funcionals adequades. Pla de suport al Tercer Sector social, amb ajuts per al finançament d’estructures, línies de crèdit específiques, accés als ajuts del CIDEM, etc. Reconeixement de la interlocució amb el sector com a agent social, tal com reconeix l’actual Estatut. L’eficàcia del sector dels serveis socials no es pot mesurar per criteris mercantils i d’abaratiment de costos via degradació del servei sinó per criteris d’equitat, benestar, cohesió social, universalització, professionalització i qualitat contrastada i supervisada pels responsables públics.

• Professionals dels serveis socials. Els equips d’acció social han de basar-se en el criteri de la multiprofessionalitat i la complementarietat entre els diferents perfils professionals. La llei ha de preveure mesures per millorar les condicions laborals i l’estabilitat dels i les professionals del sistema de serveis socials. A més, cal normalitzar i fer emergir aquelles activitats econòmiques irregulars relacionades amb l’àmbit dels serveis a les persones, creant ocupació i fent dels serveis socials un factor productiu essencial.

• Qualitat. S’ha de garantir les condicions adequades per la qualitat de tots els serveis i prestacions, tant dels de titularitat pública com privats. Cal instaurar mecanismes d’avaluació dels serveis, així com impulsar la investigació i promoció de la qualitat.

• Participació ciutadana. És molt positiu que l’Avantprojecte de llei s’elaborés amb la participació ciutadana i la voluntat de consensuar al màxim el text de la norma. Entenem, però, que la detecció de necessitats, l’avaluació, o els controls de qualitat no sols s’han d’assignar a grups d’experts, sinó que cal que hi participin la resta d’agents del sistema i els ciutadans. L’aprofundiment en la democràcia participativa és garantia de la qualitat dels servei.

1.2 PROMOCIÓ DE L’AUTONOMIA I ATENCIÓ A LA DEPENDÈNCIA

Les necessitats d’atenció a la dependència s’incrementaran notablement a Catalunya en els propers anys. Actualment hi ha a Catalunya un milió de persones de més de 65 anys, de les quals una cinquena part té alguna mancança pel que fa a la seva autonomia i un 13% té algun tipus de dependència. Aquestes xifres augmentaran en els propers anys com a resultat de l’increment de l’esperança de vida. També augmentarà el nombre de persones amb disminució física severa, com a fruit dels nombrosos accidents de circulació. I cal incloure també el cas dels malalts mentals. D’aquí pocs anys, la població estarà en conjunt més envellida i hi haurà major nombre de persones dependents.

La manca d’uns amplis i universals serveis socials fa que siguin les famílies, i més en concret les dones, les que atenen les persones dependents. Per això cal una major implicació pública. L’aplicació de la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i d’Atenció a las persones en situació de Dependència, així com la nova Llei de Serveis Socials significaran passos endavant en aquest sentit. Des d’ICV-EUIA ens comprometem a incrementar de forma significativa els recursos necessaris per atendre les situacions de dependència. Els pressupostos del 2007 han de comptar amb els increments necessaris per l’ acompliment dels nous drets de ciutadania.

És fonamental la creació de l’Agència de promoció a l’autonomia i suport a la dependència per donar resposta a les necessitats sociosanitàries, amb actuacions conjuntes i transversals del Departament de Benestar i Família i del Departament de Salut.

Assumim la filosofia de la necessitat de potenciar la vida independent de les persones amb discapacitats, i impulsarem polítiques que ho afavoreixin. Cal fer actuacions per evitar, quan així sigui possible, caure en situacions de dependència. És el cas d’algunes persones discapacitades, que amb suports tècnics i socials podrien dur a terme una vida independent i evitar la seva institucionalització en residències. Ens comprometem a estendre la figura de l’assistent personal per a les persones discapacitades que ho requereixin, i que vulguin optar per aquesta alternativa.

Pel que fa als recursos d’atenció a les persones en situació de dependència, des d’ICV-EUIA ens comprometem a:

• Incrementar l’oferta pública de residències assistides i sociosanitaris fins arribar al 4% recomanat per l’OMS. Donar prioritat a les àrees més deficitàries, com és Barcelona ciutat i Tarragona.

• Pel que fa als Serveis d’Atenció Domiciliària, arribar a una cobertura del 4% en els propers dos anys i del 8% en els dos anys següents.

• Respecte als habitatges tutelats, arribar a un 1% de cobertura en 4 anys.

• Incrementar les places dels centres de dia, arribant a cobrir les necessitats existents, amb previsió del sistema de transport de les persones que hi vagin.

• lmpulsar el suport a les famílies que tenen cura directa de persones dependents, amb el reconeixement del dret dels seus familiars directes a reduccions de jornada i permisos laborals.

• Reservar de places temporals en llars residencials, per propiciar el descans de les persones cuidadores.

• Reduir tres anys el calendari d’aplicació de la llei de Promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les competències plenes de la Generalitat en aquesta matèria permeten un desplegament de la Llei diferent: l’únic necessari és la voluntat política i les prioritats pressupostàries.

1.3 POLÍTIQUES DE SUPORT A TOTES LES FAMÍLIES

Els canvis profunds en les estructures i les relacions familiars dibuixen una de les dimensions més rellevants de la transformació, en termes de vida quotidiana, que experimenta avui la nostra societat. A Catalunya aquests canvis es presenten amb intensitat i dinamisme, i generen en simultani potencialitats i necessitats emergents. Cal donar-hi resposta des de valors d’esquerres, ecologistes i feministes, que s’han de traduir en una nova generació de polítiques públiques de suport a totes les famílies.

Al llarg de l’última dècada s’ha desplegat a Catalunya una extraordinària diversificació en l’estructura de les llars i en les formes de convivència. La família nuclear tradicional, formada per un matrimoni heterosexual amb fills/es, ha perdut presència relativa de forma accelerada. Avui aquest tipus de família se situa a l’entorn del 30% de les llars de Catalunya. Al seu costat s’ha produït una veritable eclosió de llars unipersonals, famílies monoparentals, parelles de fet, nuclis familiars reconstituïts, unions homosexuals i llars compartides. Aquest dens entramat de modalitats familiars i convivencials és ja un component estructural de la realitat social de Catalunya.

Aquestes tendències, a més, s’han de posar en diàleg amb altres dimensions del canvi demogràfic, estretament vinculades a les tendències familiars. a) La repuntada recent de la natalitat i el caràcter multicultural d’aquesta. b) La reducció a la meitat de la taxa de nupcialitat d’ençà del 1980, i el fort increment dels matrimonis civils, els quals, des de l’any 2002, superen els religiosos. c) L’augment sostingut de la parentalitat fora del matrimoni.

Catalunya es troba doncs en una fase ja madura de la transició cap a la complexitat familiar i convivencial que han fet tots els països socialment avançats. Sens dubte, l’heterogeneïtat familiar tendeix a redefinir de manera substancial les relacions de gènere i intergeneracionals, l’organització social dels temps, i les tradicionals tasques cuidadores pròpies del model familiarista i patriarcal de benestar.

La nova realitat familiar és un terreny on se segueixen projectant percepcions diferents i valors en disputa. Des de l’esquerra verda i feminista que expressa ICV-EUiA, cal construir narratives, vivències i polítiques familiars alternatives, basades en valors i pràctiques tangibles de vida quotidiana (vincles, afectes i emocions, intercanvis, suports...). Polítiques que poden projectar-se en moltes dimensions. Des de la diversitat familiar com a espai de reconeixement de drets civils de nova generació, fins a la lluita contra l’exclusió en entorns familiars vulnerables; des de l’impuls a un nou contracte de gènere, fins a mostrar des de les famílies que una altra vida quotidiana és possible, teixida per vincles solidaris, aprenentatges creuats, interdependències, diàlegs, relacions d’estima i comprensió, i respecte pels projectes personals de vida.

Des d’ICV-EUiA prenem el compromís d’impulsar un model de polítiques de suport a les famílies basat en els criteris següents:

• Generar les condicions que permetin desenvolupar tota la diversitat de projectes i models familiars en igualtat de condicions, sense discriminacions.

• Fer possible el dret a la família, és a dir, a unes relacions familiars de qualitat en el marc d’un nou model d’articulació entre el temps familiar i la resta d’àmbits de la vida quotidiana.

• Connectar les polítiques de família als objectius de feminització de la societat i d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes en totes les esferes.

• Lluitar contra les desigualtats socials de família, és a dir, contra les situacions d’exclusió social que tenen el seu origen en contextos de precarietat i de desestructuració familiar.

• Generar les condicions que facin possible la maternitat/paternitat desitjada. Així com elements de suport integral als processos d’educació i socilaització dels nens i les nenes en el marc de les famílies.

• Dissenyar els dispositius de suport necessaris per a donar suport a les famílies davant de situacions de crisi, de canvi de cicle i de tasques de cura i afecte a membres de la família en situació de dependència.

Tant els compromisos amb la petita infància, com amb les persones discapacitades i amb la gent gran (que presentem més endavant) es poden considerar polítiques de suport a les famílies, des d’una perspectiva que connecta amb els valors de la igualtat, l’autonomia personal i la diferència. Tot i així, hi ha altres dimensions de la política familiar que van més enllà i que complementen la universalització dels serveis de proximitat, ICV-EUiA pren amb la societat el compromís de prioritzar-ne quatre:

La transferència familiar directa

El Parlament haurà d’establir per llei una Transferència Familiar Directa (TFD), per a fill/a menor de 16 anys, de caràcter universal i finançada a càrrec dels pressupostos de la Generalitat. La quantia de la transferència familiar s’hauria de situar, el 2010, en un mínim del 20% del valor de l’índex de rendes de suficiència. La proposta d’ICV-EUiA és situar la TDF el 2007 en 1.000 euros anuals per fill/a menor de 16 anys (84 euros mensuals). Caldrà establir una gradació de quantitats en funció del nombre de fills i filles, i fixar una TDF màxima, el 2007, de 210 euros mensuals per a famílies amb 4 o més fills i filles.

Les polítiques familiars de temps

Les famílies necessiten serveis i ajuts econòmics. Però també necessiten temps per compartir, per educar, per a l’afectivitat, per donar suport als més febles. Les polítiques de temps hauran d’impulsar la plena participació dels homes en l’àmbit domèstic i familiar i hauran d’implicar tota la societat (ciutadania, poders públics, agents econòmics...). Aquestes polítiques presenten tres instruments clau de concreció:

• els permisos

Ampliació del permís de maternitat a un mínim de 20 setmanes i del permís de paternitat a 8 setmanes distribuïdes en dos períodes de 4 setmanes: un simultani al de la mare i un altre en finalitzar el de la mare.

• les reduccions de jornada

Ampliació tant dels temps com dels supòsits de reducció de jornada, amb incentius per a l’alternança entre dones i homes (i quan sigui necessari la simultaneïtat). Ampliació de les reduccions per lactància, per atenció a fills i filles fins als 12 anys, per cura de familiars amb problemes de salut o en situació de dependència, per participació en les AMPA i els consells escolars...

• les excedències

Ampliació tant dels temps com dels supòsits d’excedència, amb possibilitat i incentius per a l’alternança entre dones i homes. Possibilitat d’excedència de 3 anys per atenció a fills i filles menors de 6 anys i excedència d’1 any per atenció a fills i filles entre 7 i 12 anys. Excedència d’1 any per cura de familiars amb problemes de salut o dependència. Totes amb reserva de lloc de treball.

Els serveis educatius per a la petita infància

ICV-EUiA es compromet a impulsar un model de política d’atenció a la petita infància (de 0 a 3 anys) definida a partir dels principis:

• Universalitat i caràcter educatiu.
• Oferta diversificada i flexible, amb la xarxa pública com a eix vertebrador.
• Participació i corresponsabilitat.

Assolir una cobertura molt àmplia, encara que no necessàriament universal -en condicions de qualitat, proximitat i implicació de tots els agents- de les necessitats socioeducatives dels infants de 0 a 3 anys. Cal ampliar l’oferta pública d’escoles bressol –llars d’infants–, per a nens i nenes de 0-3 anys, amb l’objectiu d’incorporar el conjunt de les classes populars a la utilització d’aquests equipaments educatius. ICV-EUiA es compromet amb el desplegament, en sentit progressista, del Mapa Educatiu Infantil de Catalunya i del Pacte Nacional per a l’Educació.

De forma complementària a la xarxa d’escoles bressol, ICV-EUiA es compromet a impulsar i donar suport a altres projectes socioeducatius públics per a l’etapa de 0 a 3 anys (espais familiars, llars familiars, cases dels petits, programa “ja tenim un fill” etc...) per tal de satisfer la diversitat de necessitats i models d’atenció a la petita infància que resulten de l’actual complexitat de formes familiars i de pautes d’ús del temps en la vida quotidiana.

Els Plans Locals de Suport a les Famílies

La proximitat és fonamental per tal d’impulsar una política de famílies des de valors d’esquerres, ecologistes i feministes. ICV-EUiA es compromet a impulsar l’elaboració participativa de plans locals de suport a les famílies que contemplin: el reconeixement de la diversitat estructural de famílies i la generació de condicions d’igualtat; el reconeixement i l’acomodació de la diversitat cultural de les famílies; els dispositius de suport al cicle familiar (emancipació i creació de noves llars...); la mediació familiar i altres mecanismes de prevenció i gestió de conflictes familiars; el suport a les tasques de socialització i educatives en totes les etapes; l’atenció a les famílies socialment vulnerables i en risc d’exclusió.

1.4 EL COMPROMÍS AMB ELS INFANTS: CAP A UNA MILLORA INTEGRAL DEL SISTEMA DE PROTECCIÓ A LA INFÀNCIA EN RISC

La defensa dels drets de la infància implica millorar l’eficàcia de les actuacions de l’Administració, especialment les adreçades a la protecció dels menors en situació de risc social, que en algun cas s’han mostrat ineficaces o insuficients. Els diferents informes del Síndic de Greuges no sols permeten detectar els punts febles del sistema de protecció a la infància, sinó que també incorporen tot un conjunt de recomanacions a tenir en compte. Des d’ICV-EUIA considerem que cal dur a terme les següents actuacions:

• Aprovació d’una nova Llei Integral d’Infància de Catalunya. El procés d’aprovació d’una llei d’aquestes característiques ha de permetre superar les insuficiències de l’actual llei i donar un nou impuls a les polítiques adreçades a la infància i l’adolescència, des d’una perspectiva integral i no sols de caràcter protector. El document de bases que fou redactat recentment aporta criteris importants per a la redacció d’aquesta llei (interès superior de la infància, perspectiva de gènere, deures i drets dels infants, dret a la protecció i atenció, paper de la família, paper de l’Administració, la participació de la infància, etc.).
• Pla de xoc per a la millora del sistema de protecció a la infància en situació de risc social, amb esforços pressupostaris d’urgència per evitar el col·lapse del sistema català d’atenció a la infància, i un pla d’inversions prioritari per a la creació de recursos i serveis en el conjunt del territori d’acord amb les necessitats existents.
• Revisió dels mecanismes de protecció a la infància, especialment en situacions d’urgència derivades de maltractaments, tant pel que fa als protocols com a la coordinació entre les diferents Administracions implicades. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència ha d’assumir de forma efectiva el paper central pel que fa a la direcció i supervisió de les situacions d’urgència. Cal reforçar també el paper dels ajuntaments en el sistema de protecció.
• Adequació de la tipologia dels centres existents a les necessitats actuals, ja que el tipus de població de menors desemparats ha canviat en els darrers anys. Cal incrementar les places per a adolescents de 16 a 18 anys, i les destinades als menors amb problemes de salut mental. També els centres per acollir els menors immigrants no acompanyats.
• Cal combatre la pobresa infantil, i donar suport adequat a les famílies i als entorns comunitaris que incideixen en el desenvolupament de l’infant.
• Cal potenciar l’acolliment dels infants desemparats, tant d’urgència com ordinari, amb suport específic i dotació suficient com a recurs prioritari.
• Reestructuració de l’Institut Català d’Acolliment i Adopció, recuperant la responsabilitat pública de la gestió dels processos d’adopció internacional, i procedint a la unificació de la gestió de les diferents formes d’acolliment.

1.5 COMPROMÍS AMB LES PERSONES GRANS I EL SEU DRET A UNA VIDA AUTÒNOMA I DIGNA

L’any 2010 el 18,96 % de la població de Catalunya, és a dir 1.323.000 persones, seran majors de 65 anys. En la majoria de casos, persones amb possibilitats de mantenir uns nivells d’autonomia i d’activitat social i relacional alta. En altres casos, persones amb diferents graus de dependència que requeriran dispositius de solidaritat i atenció. En qualsevol cas, el final de la vida laboral i el procés d’envelliment no ha d’implicar cap pas traumàtic, ans al contrari, ha de poder ser un canvi d’etapa on desenvolupar valors de participació, d’aportació de coneixements i experiències, en el context d’una societat plenament responsable amb la seva gent gran i, per tant, garantidora del seu benestar material i emocional sense cap excepció. Un cop més, ICV-EUiA pren el compromís de treballar a fons per a que la gent gran esdevingui subjecte actiu en la creació de condicions per a una vida digna i sigui protagonista en els diferents àmbits de la nostra societat: cultural, educatiu, polític...

Per a ICV-EUiA, les polítiques de gent gran -en un marc global de responsabilitat pública i reconeixement universal de drets socials- s’han d’emmarcar en els principis d’equitat, autonomia, solidaritat, reconeixement de la diversitat, participació, impuls a les relacions intergeneracionals i proximitat. Sobre la base d’aquests valors, les polítiques de gent gran s’han d’articular a l’entorn de tres grans eixos o dimensions d’acció:

Una gent gran participativa i protagonista dels canvis socials

Cal posar l’accent en la participació social de les persones grans, en el seu accés sense restriccions a les ofertes culturals, lúdiques i formatives, als processos de creativitat social. Cal promoure les condicions per a que la gent gran s’impliqui amb força en les xarxes de solidaritat, bon veïnatge, voluntariat social i transformació comunitària els nostres barris, viles i ciutats. En aquest sentit, ICV-EUiA impulsarà els consells de participació de la gent gran a tots els nivells territorials i sectorials, així com el desenvolupament de plans integrals i comunitaris que tinguin la gent gran com a eix principal de transversalitat en aquells barris i territoris on la presència de persones grans és important i calgui garantir millores integrals a la seva qualitat de vida. Caldrà, finalment, promoure i garantir la participació de la gent gran en el disseny i la gestió de tots aquells serveis i equipaments orientats a satisfer les seves necessitats i millorar el seu benestar material, emocional i relacional.

Una gent gran ben atesa per una xarxa universal de serveis de proximitat

L’atenció a la gent gran requereix d’una xarxa ben articulada de serveis que incorpori tota una gamma de possibilitats. La concreció d’aquesta xarxa passa per tres grans àmbits d’actuació pública:

• els serveis de suport a la vida quotidiana de la gent gran que garanteixin el dret a viure i envellir dignament a casa, és a dir, a l’entorn familiar, afectiu i comunitari de referència. Això implica l’accés universal, en tant que dret de ciutadania, a una cartera integral de serveis d’atenció domiciliària, teleassistència i centre de dia. Totes les persones grans amb necessitats de suport per a les activitats de la vida diària han de tenir garantits els serveis domiciliaris apropiats (ajuda personal, neteja, bugaderia, compres, àpats a domicili, arranjaments, acompanyament etc...). A més totes les persones grans que viuen soles o amb suport familiar afeblit han de tenir accés al servei públic de teleassistència, el qual ha d’incorporar, també, una forta dimensió preventiva. Finalment, en tots aquests casos, cal garantir la possibilitat d’accés a un centre de dia de proximitat, com a recurs d’atenció de qualitat.

• Els programes d’habitatges amb serveis per a la gent gran. Aquests programes han d’anar orientats a persones grans autònomes però amb necessitat de certs suports, que hagin vist precaritzades les condicions d’habitabilitat per raons diverses i que, per tant, necessitin un nou marc de vida quotidiana proveïdor de condicions de seguretat i benestar emocional.

• L’acolliment residencial. L’accés a un centre residencial de la xarxa pública ha d’estar garantit per a aquelles persones grans amb uns graus de dependència que així ho requereixin, per tal d’assegurar un envelliment digne. L’acolliment residencial s’ha d’anar ampliant també a aquells casos de persones autònomes que, en exercici de la seva autonomia, hi facin l’opció, tot promovent residències amb diversitat de situacions i nivells d’autonomia.

Tota aquesta xarxa de serveis ha de tenir en compte també el dret al suport i al benestar material i emocional de les persones cuidadores. ICV-EUiA es compromet a impulsar marcs integrals de suport a les persones cuidadores: des de formació i mecanismes d’ajuda mútua, a l’extensió dels programes de Respir el més personalitzats possibles.

Cap persona gran en situació de pobresa

La participació social activa de les persones grans i la xarxa de serveis de suport a la vida quotidiana s’han de poder desenvolupar en un marc de pobresa zero per a la gent gran. L’eradicació de les situacions de pobresa de les persones grans s’ha de situar en el context de la política pública integral de lluita contra la pobresa a Catalunya. Tot i així, la desvinculació de les persones grans en relació a l’activitat assalariada comporta un conjunt d’especificitats. En primer lloc, ICV-EUiA es compromet a treballar per a que totes les pensions del sistema contributiu de la seguretat social se situin, sense excepció, per sobre de l’índex de rendes de suficiència. En segon lloc, cal que l’aplicació de la Llei de Prestacions Econòmiques d’Assistència Social es desplega de forma concreta sobre el col.lectiu de gent gran. D’aquest desplegament ha de resultar l’establiment, per part del Parlament de Catalunya, d’una Pensió Bàsica Universal, entesa com a transferència de caràcter individual i permanent, és a dir com a dret subjectiu, que garanteixi que tota persona gran de Catalunya té uns ingressos individuals mensuals equivalents com a mínim a l’índex de rendes de suficiència. En definitiva, l’eradicació de la pobresa i la seguretat econòmica de la gent gran com a compromisos inel.ludibles d’una societat inclusiva, cohesionada i solidària.

1.6 POLÍTIQUES PER A L’AUTONOMIA PERSONAL I LA VIDA INDEPENDENT DE LES PERSONES AMB DISCAPACITATS

Les persones amb discapacitat han quedat sovint excloses dels pactes socials que donen fonaments als estats de benestar. Les conquestes de ciutadania social, per tant, han arribat poc o gens als col·lectius amb discapacitats. Per superar aquesta situació de doble marginació i en el marc de les polítiques de quotidianitat i de serveis de proximitat, ICV-EUiA pren el compromís de dotar de la màxima prioritat tots els esforços que tendeixin a la plena integració social de les persones amb discapacitats físiques, psíquiques o sensorials.

ICV-EUiA es compromet a situar la realitat de les persones amb discapacitat en el centre d’aquest espai emergent de les polítiques de proximitat. Es tracta de superar les perspectives de caire assistencial, tecnocràtic i paternalista, i apostar fort per un model de polítiques que facin possible l’autonomia i la vida independent a les persones amb discapacitats, de manera que puguin desenvolupar de forma plena els seus projectes vitals i col·lectius. Es tracta també de la consecució de l’autonomia personal des de dinàmiques de participació i protagonisme, per tal d’esdevenir subjectes actius dels canvis. ICV-EUiA pren, doncs, el compromís d’impulsar la participació de les entitats i de les federacions de persones amb discapacitats en l’elaboració de les polítiques socials de proximitat que s’emmarquen en els objectius següents:

• L’accessibilitat: de l’espai públic, del conjunt d’entorns de vida quotidiana, l’habitatge, els mitjans de transport, la comunicació...

• L’educació, amb la plena integració digna dels infants i joves a l’escola i als itineraris laborals, en el marc de sistemes formatius inclusius.

• La salut i la rehabilitació, a partir de la prevenció i l’accés i la millora de les condicions sanitàries, sociosanitàries i assistencials.

• L’ocupació, amb la integració en el món del treball ordinari amb tot el suport que calgui, com a forma d’assegurar l’autonomia econòmica.
  

• El desenvolupament personal, mitjançant l’accés a l’esport i a les activitats de lleure, lúdiques i culturals.
  

En aquest marc de criteris i objectius, les propostes d’ICV-EUiA s’articulen en els següents grans àmbits:

Polítiques actives d’integració en la xarxa educativa i el món laboral

Proposem un Pla d’Acció per una Educació Inclusiva dels infants i joves amb discpacitats, que abasti des de l’atenció precoç, l’escola bressol i la integració escolar primària, fins a la presència normalitzada dels joves amb discpacitat en els ensenyaments postobligatoris (batxillerats, cicles de FP, universitat...) i en el conjunt d’itineraris socioeducatius.

Proposem un Pla d’Inserció Sociolaboral de les persones amb discapacitat, orientat al conjunt del mercat laboral, i de forma específica a l’Administració de la Generalitat i a les seves empreses públiques, per al període 2007-2011, amb l’objectiu d’incrementar fins al 5% real el nombre de llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat, tot i posant-hi els mitjans d’acompanyament i suport socioeducatiu que siguin necessaris.

Polítiques d’accessibilitat física i comunicativa, i de mobilitat accessible

ICV-EUiA es compromet en l’aprovació d’un nou Codi d’Accessibilitat i en l’elaboració d’una xarxa de plans territorials i sectorials d’accessibilitat que impliquin: a) la supressió de totes les barreres físiques en l’espai públic, en els sistemes de mobilitat, en els establiments comercials i en el conjunt d’entorns de vida quotidiana; b) la incorporació dels principis i els criteris del disseny per a tothom, de tal forma que el conjunt d’espais i objectes que configuren les condicions d’habitabilitat i desenvolupament de les activitats de la vida diària no presentin cap tipus d’obstacle per a les persones amb diversitat funcional; c) l’elaboració d’un Llibre Blanc i d’un Pla Director de l’Accessibilitat Comunicativa a Catalunya, que incorpori la desaparició de les barreres en la comunicació i en les tecnologies de la informació i el coneixement.

De manera específica, les polítiques d’accessibilitat hauran de contemplar la culminació de l’objectiu d’una mobilitat plenament accessible, en totes les seves modalitats, i en totes les seves dimensions físiques i comunicatives, al llarg del període 2006-2010.

Polítiques de vida independent, assistència personal i xarxa de serveis socials

Les persones amb diversitat funcional han de poder realitzar en condicions d’igualtat els seus propis projectes vitals, amb la màxima autonomia personal, i sense que el nivell o el tipus de la seva discapacitat impliqui cap tipus de situació de discriminació. Es tracta doncs d’impulsar el canvi de paradigma de la institucionalització cap a la vida independent. ICV-EUiA adopta com a propis els valors del moviment per la vida independent i, en conseqüència, es compromet a treballar per a l’establiment del dret subjectiu a l’assistent personal, amb mecanismes de proveïment que impliquin els més alts graus possibles d’autogestió personal.

Al costat dels serveis d’assistència personal que comportarà la progressiva implantació dels programes de vida independent, ICV-EUiA pren el compromís d’universalitzar una oferta diversificada de serveis a les persones amb disca-pacitats. Una política potent de serveis d’atenció domiciliària i de centres de dia que garanteixin el dret al suport integral en els entorns socials de referència. Una política de residències per a l’atenció a persones en situació de dependència i una política sociosanitària que impliqui la incorporació als centres d’atenció primària de programes de salut comunitaris, preventius i d’atenció per a persones amb discapacitats. Així mateix, s’haurà d’assegurar que les persones amb disminució institucionalitzades puguin escollir la seva sexualitat, manifestar-la amb mostres d’afectivitat i materialitzar-la amb relacions sexuals si així ho desitgen.

ICV-EUiA es compromet a impulsar polítiques específiques de suport a les famílies amb persones amb discapacitat i a les persones discapacitades responsables de la unitat familiar. El conjunt de serveis sociosanitaris, d’integració educativa-laboral, d’accessibilitat i de mobilitat s’hauran de complementar amb polítiques familiars de temps, de transferències directes per a fills/es amb discapacitats i de suport integral per a persones cuidadores.

1.7 FER DEL DRET A L’HABITATGE UNA REALITAT

Per a ICV-EUiA l’accés a l’habitatge és un problema polític de primer ordre, amplis sectors socials estan sent exclosos d’un dret bàsic com és l’habitatge. El preu inabastable de l’anomenat “mercat lliure” obliga les famílies treballadores a endeutar-se fins a uns límits que posen en perill les economies familiars i deixa, especialment els joves i aquells sectors amb menys poder adquisitiu, en una situació de vulnerabilitat i precarietat intolerables.

Aquesta situació requereix de mesures que arribin al conjunt de la població treballadora, com a senyeres de la política social del proper govern de la Generalitat, fent alhora realitat l’article 47 del nou Estatut de Catalunya, que diu: “Els poders públics han de facilitar l'accés a l'habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d'habitatge públic i d'habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”. També els arts. 26 i 137 de l’Estatut es refereixen al dret a l’habitatge, obligant en el seu conjunt a garantir una autèntica política d’habitatge.

ICV-EUiA aplicarà a fons les competències exclusives que el nou Estatut dóna a Catalunya en matèria d’habitatge i que obliguen la Generalitat a planificar la promoció d’habitatge públic “d’acord amb les necessitats socials i l’equilibri territorial”, així com "l'establiment de prioritats i objectius de l'activitat de foment de les administracions públiques de Catalunya en matèria d'habitatge i l'adopció de les mesures necessàries per a assolir-los, tant amb relació al sector públic com al privat."

L’HERÈNCIA DELS GOVERNS CONSERVADORS DE CIU

En aquestes eleccions caldrà escollir entre tornar a les polítiques conservadores de CiU, amb el clar suport del PP, o bé aprofundir l’acció de govern, que des de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge, ICV-EUiA ha desenvolupat per posar els fonaments d’una nova cultura que consideri l’habitatge com un dret bàsic dels ciutadans.

No deixa de ser paradoxal que l’habitatge sigui percebut pels catalans com un dels principals problemes, quan alhora es construeix més que mai. Per tant, a Catalunya no tenim un “problema d’habitatge”, sinó que tenim un greu problema “d’accés a l’habitatge”.

Si ho analitzem podem veure que quotidianament es dóna a l’habitatge tres significats: el d’ús (és un bé per a satisfer una necessitat); el de canvi (és una mercaderia que es compra i es ven); i, per últim, de capital o inversió (estalvi amb expectatives de futur augment del seu valor). De la descompensació entre aquests tres components sorgeixen els problemes de l’habitatge que tant ens afecten a Catalunya. I la descompensació entre la funció social de l’habitatge i la seva consideració com a valor de canvi i/o capital-inversió ha estat deguda a què els poders públics han incomplert, per manca de valentia davant els influents interessos que fan pressió en favor de la seva passivitat, el mandat constitucional que proclama que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”.

Especialment des de mitjans dels anys 90, les polítiques d’habitatge han estat abandonades pels governs de la dreta, tant a Espanya com a Catalunya, i les receptes conservadores de “liberalitzar el sòl” s’han revelat com un fracàs rotund. Si a això hi afegim que, davant la manca de recursos, molts ajuntaments han emprat el sòl com a una font de finançament, venent-lo en subhastes al millor postor encarint, així, el preu del sòl, veurem que el resultat ha estat deixar en mans dels sectors immobiliaris i financers la promoció d’habitatge i convertir en marginal l’habitatge amb protecció (que té un preu limitat).

Aquesta situació s’agreuja perquè als anys 90 entrem en un context de forta demanda inversora en el mercat immobiliari, de canvis demogràfics fruit de les noves realitats familiars, d’arribada de nouvinguts i d’alta mobilitat laboral i territorial. Tot plegat comporta que augmenti la demanda d’habitatges i que l’oferta fixi uns preus molt elevats, calculats sempre en funció del màxim import que es calcula pot pagar la demanda, de manera que automàticament s’exclou les persones i famílies amb menors rendes. Davant aquesta situació s’hagués pogut actuar des dels poders públics, però no ha estat així amb governs de CiU, que ens han portat a la greu situació actual.

La realitat que ICV-EUiA es va trobar, en accedir a la responsabilitat de dirigir la política d’habitatge en el govern catalanista i d’esquerres, era realment desoladora. La despesa pública en habitatge a Catalunya era inexistent, simplement es gestionaven els recursos que arribaven de l’Estat amb “los planes de la vivienda”, la producció d’habitatge protegit era la més baixa en vint anys, les polítiques de rehabilitació eren irreals i d’aparador. La dreta catalana només té una resposta: subordinar-se als interessos del sector immobiliari i financer davant un mercat que ho compra tot, que cada any bat rècords en construcció d’habitatges i en l’encariment dels preus.

TRES ANYS D’UNA NOVA CULTURA DE L’HABITATGE

En el marc de l’acció de govern i en compliment del Pacte del Tinell, des de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge, ICV-EUiA ha desenvolupat una política destinada a posar els fonaments d’una nova cultura que consideri l’habitatge com un dret bàsic dels ciutadans. S’ha iniciat un canvi radical en la política d’habitatge, tant en els seus objectius com en la forma d’assolir-los. Per primera vegada podem parlar d’una política catalana d’habitatge que s’ha fet amb la participació del teixit social, cercant la complicitat del conjunt de la societat i especialment dels Ajuntaments que han de ser els executors d’aquesta nova política d’habitatge. Cal dir però que els fruits d’aquest canvi no són immediats i que hem de saber explicar que una autèntica política, de canvis estructurals, ha de tenir sempre efectes a mig-llarg termini. Els habitatges assequibles no són un producte que es pugui obtenir d’avui per demà.

Des d’aquesta visió global i estructural, cal destacar el projecte de Llei del Dret a l’Habitatge, totalment innovador tant a Catalunya com també a nivell d’Espanya. Per primera vegada Catalunya és pionera en aquest camp i intenta donar una resposta integral a les necessitats d’habitatge del país. En la llei es defineix què s’entén per habitatge digne i es considera la provisió d’habitatge social com un servei d’interès general, com ho és l’educació o la sanitat. S’obliga els poders públics a dotar-se d’un parc d’habitatge assequible suficient. S’estableix que la propietat de l’habitatge ha de complir una funció social i s’imposa el deure de conservar i mantenir els habitatges. Cal destacar l’objectiu que fixa la Llei d’assolir en vint anys que el 15% del parc d’habitatges sigui amb protecció, així com l’innovador Registre de Sol·licitants en l’adjudicació dels habitatges amb protecció, per donar transparència i objectivitat als procediments d’adjudicació. Hi ha una especial atenció a la qualitat del parc d’habitatges i a les garanties en les relacions entre empreses i consumidors, entre propietaris i llogaters. Així mateix, s’incorporen criteris de sostenibilitat i ecoeficiència en els edificis.

Aquest projecte de Llei, aprovat pel govern d’esquerres, no ha pogut ser aprovat pel Parlament de Catalunya atès que l’avançament electoral va permetre els grups de CiU i PP bloquejar el procés parlamentari i impedir la seva votació. ICV-EUiA plantejarà que les lleis de caràcter social que no van poder ser aprovades en la darrera legislatura siguin les primeres que aprovi el nou govern d’esquerres.

La Llei del Dret a l’Habitatge es complementava amb la reforma de la Llei d’Urbanisme –aquesta sí que va arribar a aprovar-se pel Parlament el 2004-, en la qual es va establir que el 30% del sòl de reserva mínima per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial. Això ha permés prioritzar aspectes socials en els plans urbanístics dels ajuntaments i, juntament amb la Llei de Barris –també d’aquesta legislatura-, han estat la clau de volta d’una política d’habitatge amb un òptica d’esquerres que afavoreixi els interessos de les classes populars.

Així mateix, es va aprovar un Pla català d’habitatge, amb objectius específics a través dels Decrets del Pla pel Dret a l’Habitatge 2004-2007, en favor de la promoció d’habitatge protegit i amb majors recursos, destinats preferentment a la rehabilitació i el lloguer.

Cal també mencionar el Decret d’Ecoeficiència de l’Edificació, una referència avançada en el marc espanyol que incorpora l’obligatorietat d’aplicar criteris d’estalvi de recursos energètics i hídrics en els edificis.

L’activitat normativa ha vingut acompanyada d’un impuls de tots els mecanismes necessaris per fer efectiu el dret a l’habitatge. Tot plegat ha donat lloc, entre altres, a:

• Inici o projecció de més de 35.000 habitatges protegits en el període 2004-2007.

• Reserves de sòl en el planejament urbanístic, que han implicat que des de l’INCASOL s’està preparant i urbanitzant sòl per produir més de 50.000 habitatges protegits en els pròxims anys.

• Finançament de la rehabilitació de 40.000 habitatges i es disposa de tests sobre l’estat dels edificis que permeten finançar la rehabilitació de 110.000 habitatges més. Cal destacar que:
  

• 16.500 habitatges estan rebent ajuts per a instal·lar ascensors en edificis antics.

• Canvi dels mòduls de venda, creació de l’habitatge de preu concertat i forts ajuts al lloguer, que han permès incrementar els ajuts a la promoció d’habitatge.

• Impuls de l’Institut Català del Sòl com a generador de sòl i com a instrument al servei del món local, amb la subscripció de 136 convenis de cessió de sòl amb 87 Ajuntaments, per construir 5.992 habitatges.

• Suport als promotors públics, a les cooperatives i fundacions.

• Subscripció de convenis amb entitats financeres, col·legis professionals, registradors i notaris.

• Creació de la Xarxa de Mediació pel Lloguer Social (convenis amb 47 Ajuntaments), que ha permès posar 4.138 habitatges buits en el mercat de lloguer, i a preus assequibles. També s’ha creat la Xarxa d’Inclusió pel lloguer, gestionada per entitats sense ànim de lucre i que ha permès obtenir 300 habitatges amb la finalitat d’atendre necessitats d’emergència social.

• Creació de 76 oficines locals o comarcals d’habitatge i de 47 Borses de Mediació.

• Increment pressupostari de les dotacions d’ADIGSA que li han permès incrementar notablement la seva actuació de rehabilitació i millora del parc públic i eixamplar el seu ventall d’actuacions, d’acord amb els ajuntaments i el moviment veïnal i prefigurant la futura Agència de l’Habitatge de Catalunya.

• Atorgament d’ajuts al lloguer per a aquelles persones i famílies que no poden pagar les rendes corresponents. Fins avui 17,1 M€ destinats a 9.198 famílies.

• Posada en marxa del Consorci de l’Habitatge de Barcelona d’acord amb l’Ajuntament de Barcelona.

• Substitució de milers de plaques franquistes dels antics habitatges protegits.

• Nova normativa més transparent per a l’adjudicació d’habitatges de protecció oficial de titularitat pública.

• 103 M€ destinats a la rehabilitació i millora dels barris amb habitatge social, gestionats per ADIGSA.

LES PROPOSTES D’ICV-EUiA

ICV-EUiA es planteja aprofundir les polítiques que consolidin els drets a la ciutat i de ciutadania, apostin per la ciutat sostenible i consolidada, per la producció d’habitatge protegit, per un territori més ordenat, menys fragmentat, més compacte i menys escindit. Per aconseguir-ho són imprescindibles canvis estructurals i legals en les polítiques d’habitatge.

Des d’ICV-EUiA entenem que aquesta nova cultura sobre l’habitatge ha de tenir una visió integral perquè sigui socialment justa i ha de tenir un objectiu clar: un extens parc d’habitatges protegits que doni resposta a la demanda existent i que, alhora, permeti a llarg termini incidir en la reducció de preus del mercat “lliure”, i fer-ho prioritàriament amb habitatge de lloguer. Altres objectius són augmentar les partides pressupostàries en rehabilitació i la supressió de barreres arquitectòniques amb la instal·lació d’ascensors per millorar el parc d’habitatges i la qualitat de vida de les persones.

Així mateix, des d’ICV-EUiA dedicarem especial atenció a lluitar contra l’exclusió social produïda per l’especulació urbanística, l’assetjament immobiliari o la degradació urbana i social que pateixen molts nuclis antics de les ciutats.

Des de la convicció que l’habitatge és un dret de ciutadania i un dret bàsic sense el qual no es poden exercir-ne d’altres, ICV-EUiA ha elaborat un programa que profunditza les mesures abans esmentades i que té com a fil conductor l’objectiu de què l’accés a un habitatge digne i assequible sigui una de les actuacions prioritàries del nou Govern català.

Ens plantegem una política d’habitatge que ha de complir els següents principis:

• Compliment del mandat estatutari de facilitar l’accés a un habitatge digne, com a dret bàsic de ciutadania que garanteix la qualitat de vida.
• Accedir a un habitatge és un dret d’emancipació dels joves. Cal que l’habitatge s’adapti a les diverses situacions laborals, d’ingressos, situacions vitals, familiars, en la vellesa... sense que ningú s’hagi d’hipotecar a extrems insostenibles, que suposen una hipoteca econòmica i també vital.
• Facilitar els canvis d’habitatge i per tant la mobilitat en el territori per raons laborals, familiars o personals.
• Regular els preus de l’habitatge i del sòl, tant en propietat, com en compra, com en lloguer.
• Fomentar la rehabilitació i el manteniment dels habitatges, així com l’ocupació dels habitatges buits.
• Promoure la cohesió, la integració social i cultural evitant guetos i exclusions socials.

Sota aquests principis rectors plantegem la necessitat urgent d’un Pla de xoc per a l’accés a l’habitatge, amb les partides pressupostàries que facin que l’article 47 del nou Estatut sigui un dret efectiu en la pràctica. Aquest Pla de xoc haurà de ser liderat des de la política d’habitatge però amb la implicació de tots els departaments del govern, convertint-se en un dels eixos de la seva actuació i del seu discurs. Els continguts d’aquest Pla hauran de ser:

1. Increment progressiu de la inversió pública en habitatge amb l’objectiu final d’arribar a la mitjana europea del 2%, capgirant la proporció entre la despesa directa (ajuts a les persones i inversió) i la indirecta (desgravacions a la compra d’habitatge), que avui es troba excessivament decantada cap a la despesa indirecta. La política d’un govern no es mesura per les paraules i les intencions, sinó pel pressupost que les acompanya a cada política sectorial. Catalunya ha d’augmentar significativament els recursos adreçats a l’habitatge doncs són clarament insuficients per les necessitats de la societat.

2. Aprovació urgent i desenvolupament reglamentari de la Llei del Dret a l’Habitatge, sense acceptar cap de les renúncies que volen impulsar determinats sectors polítics i econòmics. Aplicació urgent de les previsions destinades a fer front a fenòmens com la desocupació (habitatges permanentment buits), la sobreocupació (“pisos pastera”), l’abandonament del deure de manteniment i l’infrahabitatge.

3. Creació de censos amb dades fiables sobre els habitatges buits existents, amb augment de les mesures incentivadores de l’ocupació però també penalitzadores en casos de desocupació injustificada, amb expropiació dels habitatges que incompleixin la seva funció social

4. Major control i prestigi en la gestió dels habitatges protegits, per evitar situacions de frau. Introduir procediments que garanteixin l’objectivitat i transparència en les adjudicacions i també les posteriors transmissions.

5. Protecció i defensa dels consumidors i llogaters d’habitatge. La intermediació immobiliària està caractertizada avui per l’abús sobre les persones que busquen habitatge. És urgent exigir el compliment de requisits als intermediaris, tant quan es tracta d’operacions de compravenda com de lloguer. Potenciació de les associacions de consumidors i de defensa dels drets ciutadans.

6. Fixació de límits a les requalificacions urbanístiques. Massa vegades es requalifica sòl per a usos residencials en perjudici d’altres usos necessaris per l’equilibri i cohesió social i territorial. Cal introduir restriccions, equiparables a l’establerta per als sòls incendiats, sobre els quals no es permet la requalificació per evitar operacions especulatives.

7. Impuls a la rehabilitació del 10% del parc de primeres residències (és a dir, 230.000 habitatges), afavorint especialment la resolució de les patologies i dels problemes d’accessibilitat.

8. Promoció de 60.000 habitatges protegits en quatre anys, dels quals la meitat han de ser en règim de lloguer, prioritàriament per a joves, gent gran i sectors en exclusió. Aquest objectiu requereix una política de sòl progressista, que respongui als interessos socials de la col.lectivitat. Per això els Plans hauran d’aplicar les reserves per a habitatge protegit amb percentatges superiors al 30% que la Llei d’urbanismes fixa com a mínim (en la major part dels supòsits caldrà plantejar reserves del 50%).

9. Creació d’un fons de solidaritat urbana per fer polítiques d’habitatge a llarg termini, amb una visió supramunicipal i amb concertació amb els Ajuntaments.

10. Generació, d’acord amb els ajuntaments, d’habitatge protegit en les actuacions de promoció i rehabilitació també sobre el sòl urbà consolidat.

11. Increment notable del finançament propi de la Generalitat per les polítiques d’habitatge i consecució del traspàs del finançament, en compliment del mandat estatutari.

12. Unificació de totes les competències de sòl, d’habitatge i de rehabilitació i remodelació de barris en un únic departament, exercint-les a través de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, en la qual s’haurien d’integrar INCASOL i ADIGSA.

13. Impuls al paper dels ens locals en la definició i la gestió de les polítiques d’habitatge. Constitució del Consorci Metropolità de l’Habitatge, d’acord amb els ajuntaments metropolitans.

14. Reforçament de les xarxes de Mediació i d’Inclusió Social i del programa de cessió d’habitatge pel lloguer.

15. Creació de noves experiències d’inclusió social per a l’acolliment d’immigrants, dones víctimes de maltractaments i altres sectors. És imprescindible fer front a les situacions de la nova pobresa i donar resposta a les capes de població i situacions avui dia totalment excloses del mercat de l’habitatge.

16. Aprofundiment en les experiències d’inserció sòcio-laboral a través de la construcció i la rehabilitació d’habitatge social.

17. Afavoriment d’altres experiències relacionades amb la promoció social, la rehabilitació i el lloguer social, com ara la masoveria urbana i l’autogesió d’espais, la propietat cooperativa de l’habitatge, l’habitatge compartit, etc. Foment de les actuacions concertades i la cessió de sòl amb aquest objectiu d’experimentació amb noves formes d’utilització no lucrativa de l’habitatge. Des d’ICV-EuiA recolzem les plataformes i campanyes a favor del drets dels joves a l’habitatge.

18. Implicació de les Caixes d’estalvi en la política d’habitatge social. L’obra social d’aquestes entitats ha de dirigir-se en major mesura a aquest sector i el govern de la Generalitat ha d’utilitzar les seves competències per aconseguir aquesta exigible implicació.

19. Increment progressiu dels ajuts al lloguer, especialment per evitar situacions de desnonament per raons econòmiques.

20. Consolidació de la xarxa d’Oficines d’habitatge a totes les ciutats de més de 10.000 habitants i impulsar, des d’aquestes oficines, serveis d’informació, assessorament i gestió de la rehabilitació d’habitatges, programes de mediació entre joves i propietaris...

21. Potenciació de l’oferta d’habitatges de lloguer per a col.lectius amb recursos limitats.

22. Generar un sistema públic d’avals amb una dotació de 2 milions d’euros anuals que faciliti l’accés al lloguer per part dels joves, els immigrants i altres sectors desafavorits.

23. Elaboració del Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge, que ha de permetre conèixer i planificar les necessitats d’habitatge actuals i futures de cada poble, ciutat i comarca. Aquest Pla sectorial serà un instrument essencial per a la Planificació Territorial de Catalunya. Extensió equilibrada en el territori de les promocions d’Habitatge amb protecció oficial.

24. Anàlisi i, en el seu cas, revisió de la política de rehabilitació de barris, tant per ampliar actuacions (territorialment, continguts, aspectes socials, dinamització econòmica, millores d’infraestructures de l’entorn) com per reforçar els mecanismes de participació dels veïns i de les veïnes, interessats en el disseny, execució i seguiment de les actuacions. La rehabilitació ha de ser un camí per a la revitalització de les zones degradades, evitant que es converteixin en guetos.

25. Complement sistemàtic de la delimitació de barris prevista en la Llei de Barris amb la creació de zones on l’Administració exerceixi els drets de tempteig i retracte, per obtenir patrimoni públic i evitar situacions d’expulsió de residents i especulació.

26. Reforç de la pràctica actual d’ADIGSA, convinguda amb associacions veïnals i ajuntaments, consistent en resoldre definitivament l’arranjament dels habitatges del parc públic de la Generalitat de Catalunya a través del Pla Director d’Obres.

27. Increment dels recursos i de l’àmbit d’actuació de la remodelació de barris, no cenyint-lo únicament als barris amb patologies sinó també a aquells on convé actuar per evitar processos de degradació urbanística i social.

28. Impuls i increment del nombre d’ajuts a la instal·lació d’ascensors en edificis antics, per evitar les situacions de solitud i aïllament que pateixen moltes persones grans, amb mobilitat reduïda i dificultats per sortir al carrer.

29. Assoliment d’un acord definitiu amb l’Ajuntament de Sallent i el moviment veïnal, en relació a la solució dels problemes causats per la subsidència del barri de l’Estació de Sallent.

Però encara hauríem d’anar més enllà. Davant de la magnitud del problema, no n’hi ha prou amb els mecanismes de les polítiques urbanístiques i d’habitatge social. Cal també intervenir sobre les polítiques fiscals, monetàries i de valoracions del sòl, responsables en part de la creació de la bombolla especulativa. A tal fi, caldrà:

• Utilitzar els nous marges d’autonomia fiscal que concedeix l’Estatut d’Autonomia per assegurar un reequilibri del tractament fiscal de la compravenda i el lloguer i discriminar els tractaments de la venda a curt termini, dels beneficis derivats del lloguer i altres.

• Proposar als governs i a les institucions financeres públiques d’Espanya i de la Unió Europea la reforma de les normatives hipotecàries per tal de no facilitar l’allargament dels terminis i l’augment dels percentatges finançats. Exigir també la fixació de normes que limitin la concentració d’empreses i les pràctiques de monopoli que sovint es generen en el mercat immobiliari.

• Accelerar l’aprovació al Congrés d’una nova Llei del Sòl que valori el sòl pel valor real i no per les expectatives, tirant enrera la normativa dels Governs del PP. Així mateix, caldria estendre la figura de l’establiment de reserves de sòl per adquisició a preu inicial, amb destí a promoció d’habitatge amb protecció oficial i lliure.

• Insistir davant l’Administració central en la necessitat de regular l’activitat dels agents immobiliaris, establint requisits d’inscripció en registres que garanteixin el seu control.

1.8 UNA SANITAT PÚBLICA PROPERA ALS CIUTADANS I A LES CIUTADANES

BALANÇ DEL GOVERN CATALANISTA I D’ESQUERRES

En l’anterior legislatura ICV-EUiA ha compartit el Govern de Catalunya fruit de l’acord catalanista i d’esquerres subscrit en l’anomenat “Pacte del Tinell” que es va signar el 14 de desembre del 2003. Alguns dels principals avenços d’aquest mandat han estat:

Finançament

• Un grup de persones expertes, creat a instàncies del Govern, ha analitzat la millora del finançament de la sanitat i fa propostes que van des de l’àmbit fiscal a canvis en el model d’organització i de gestió.

• L’acord del Consejo de Política Social y Financiera sobre el finançament sanitari de les autonomies, ha comportat uns 420 milions d’euros d’aportacions directes de l’Estat a Catalunya, a més d’un avançament de 243 milions d’euros per impostos transferits.

Pressupost

• El pressupost del Departament de Salut passa de 5.596 milions d’euros l’any 2003 a 7.944 milions d’euros l’any 2006 (increment de 2.353 milions d’euros en tres anys).

• La despesa per persona l’any 2003 era de 2,36 euros/dia (860 euros/any). L’any 2006 és de 3,06 euros/dia (1.119 euros/any).

• Les inversions baixen durant el govern de CiU i arriben al mínim de 75,9 milions d’euros l’any 1998. El 2003 van ser de 119 milions d’euros. El 2006 seran de 230 milions d’euros.

Millores dels equipaments de salut

• Pla d’Inversions en Equipaments de Salut 2004-2012, amb un esforç inversor de 3.300 milions d’euros.

• Obres iniciades entre 2003 i 2006: 93 actuacions en centres de salut, 5 hospitals (Baix Llobregat, Vallès, Garrotxa, Mollet, Olot), 3 centres de salut mental, 5 centres sociosanitaris, Obres RAM a 332 centres.

Llistes d’espera més curtes

• Entre finals del 2003 i del 2005 les llistes d’espera per operar-se es van reduir en 7.867 persones (-11,8%). El temps d’espera va passar de 5,64 mesos a 4,52 mesos. La pròtesi de genoll, que és la que té més temps d’espera, va baixar dels 15,68 als 10,35 mesos el 2005.

• Inici d’actuacions en les llistes d’espera per a proves diagnòstiques.

Mesures en relació amb els professionals de la sanitat

• Increment de metges a l’ICS. L’objectiu és arribar a un metge de capçalera cada 1.500 habitants. En l’atenció primària pas de la dedicació de 2,5 hores a 6 hores diàries.

• Estabilització del personal (12.000 interins l’any 2003).

• Avenços en el procés d’equiparació XHUP-ICS.

Pla Director de Salut Mental i Addiccions

Basat en l’atenció integral, enfocament comunitari en els serveis i la prestació, i en la dignificació de l’atenció a les persones afectades.

Regulació de les Teràpies Naturals

S’estableixen els requisits de formació i condicions per a l’exercici de les teràpies naturals.

Dispensació del cànnabis d’ús terapèutic

El projecte va dirigit a pal·liar els símptomes de malalts de càncer, esclerosi múltiple i sida.

Desplegament de l’Agència Protecció Salut

Els pactes territorials de salut

Suposen la implicació dels ajuntaments en les decisions que afecten els recursos sanitaris.

Millora del transport sanitari

Separació del transport urgent del programat, amb molts més recursos per fer efectiva aquesta millora. Cal unificar els sistemes de Transport (SEM).

Racionalització de la informació sanitària dins del sistema

Treball cap a una Història Clínica informatitzada i integrada en tot el Sistema Sanitari Públic.

LES PROPOSTES ELECTORALS D’ICV-EUiA

Partim del concepte de salut que l’any 1976 va ser promulgat pel X Congrés de biòlegs i metges en llengua catalana que deia “La salut és una manera de viure cada vegada més autònoma, solidària i joiosa”.

Aquest dret a la salut l’entenem en un sentit propi i positiu, i no el definim en contraposició al concepte de “malaltia”. Interpretem la salut com una eina per a la promoció de l’individu en l’àmbit personal i social i, en aquest sentit, com un instrument en el diàleg persona-natura i, per tant, en la transformació progressiva de la societat. Interpretem la manca de salut, en conseqüència, com una limitació en aquest diàleg potenciador per a la persona, entesa com un ens individual i col·lectiu. Afirmem, més enllà de les interpretacions merament biologistes, que la salut està clarament relacionada amb fenòmens socials com ara la divisió de classes, l’atur, la cultura i la situació de l’ecosistema.

Les propostes d’ICV-EUiA van encaminades a fer que els serveis de salut, perquè efectivament se centrin en els ciutadans i les ciutadanes, es regeixin per uns principis d’equitat, de recerca eficient de la salut de la col·lectivitat i d’atenció holística de la persona, amb submissió decidida dels interessos particulars o corporatius a aquests principis constitutius.

És necessari un nou pacte polític i social sobre el sistema sanitari. Un nou pacte social que definim com el “Pacte pel coneixement i l’atenció a la salut personalitzada”. Un pacte per a un sistema sanitari basat en el coneixement àgil i rigorós de la salut de les persones, de la societat i de les possibilitats actuals i concretes de millorar-la, mitjançant una atenció que tot emprant els mitjans tecnològics avançats sigui, sobretot, personalitzada, gens distant ni burocràtica.

1. Respecte del finançament

El govern del tripartit ha representat un canvi substancial en la política de finançament i organització, dos aspectes que són la base de la solidesa del sistema sanitari públic. Per això, avui ja no es parla de “la crisi de la sanitat”, una expressió recurrent quan governava CiU. Una trista herència que hem liquidat.

En el finançament, el canvi ha estat palpable des de tres perspectives:

• Les xifres ho mostren: Un creixement del pressupost del Departament de Salut del 42% l’any 2006 respecte al del 2003, que, amb l’augment produït de població atesa, ha comportat un increment del 30% en despesa pública sanitària per capita (ara 1.119 euros/any). Un pla d’inversions 2004-2012 de 3.300 milions d’euros que trenca amb la tònica de degradació dels hospitals de l’ICS típica dels governs de CiU i que comprèn un pla ambiciós amb 800 actuacions en tot tipus de centres a tot Catalunya.

• La política del finançament ha tingut una orientació totalment diferent a la dels governs anteriors de CiU. Ja no ha estat solament la sol·licitud de diners al Govern central. Des que governa el tripartit ha estat una qüestió de clarificació de responsabilitats i d’objectius: la millora del finançament s’obté per una proporció de despesa més elevada destinada a sanitat en els Pressupostos de la Generalitat, un increment de la pressió fiscal i un constant augment del percentatge de despesa sanitària pública en relació amb el PIB (del 3,8% el 2003 al 4,4% el 2006). Així, ha governat el tripartit i és compromís d’ICV-EUiA que segueixin els increments fins a arribar al nivell europeu (UE-15), és a dir, al 6,3% de despesa sanitària pública respecte al PIB, per tal que superi a finals de la propera legislatura els 1.500 euros/any de despesa pública per capita. (Només amb una pressió fiscal en impostos directes similars a la UE-15 –lògicament amb fiscalitat progressiva–, i destinat un 82% de l’augment a la sanitat pública, estaríem ja en un 6,3% del PIB).

• La solució als problemes de finançament de la sanitat no poden venir per amagar els dèficits amb endeutament ocult que posin en perill el futur, ni fent-ho pagar als ciutadans que tenen problemes de salut. Aquesta va ser la realitat i expectatives tradicionals de CiU i les temptacions manifestades en alguns sectors del tripartit. Aquí ICV-EUiA hi ha jugat un paper decisiu i ho ha evitat. No hi creiem, ni volem solucions als dèficits econòmics de la sanitat per la via de la privatització (no és cert que sigui més eficient, ni més econòmica, ni de més qualitat), ni de l’obscurantisme (fundacions per amagar endeutament) i molt menys pel copagament. ICV-EUiA ho hem frenat i hem aconseguit un canvi de perspectiva per la nostra fermesa dins del Govern. No ens han pogut discutir la raó de les nostres propostes alternatives basades en l’aprofundiment de la democràcia social.

2. Respecte el model i l’organització

La política de debilitament de la sanitat pública portada a terme pels governs de CiU ha tingut, també en l’àmbit de l’organització del sistema sanitari català, un gir substancial amb el govern del tripartit si bé, tant la inèrcia pròpia de les grans organitzacions com el pes del “pensament únic sanitari” que havia identificat modernització del sistema amb els interessos propers a CiU, no han permès consolidar aquest canvi. Això es pot comprovar a bastament en l’aplicació del denominat Informe Vilardell. Aquest informe, elaborat independentment per experts de diverses perspectives inclou, com a elements destacats de les seves propostes per a la sostenibilitat del sistema, moltes de les propostes programàtiques d’ICV-EUiA però, que en la pràctica, sols han començat a implantar-se molt tímidament.

Les propostes programàtiques en les quals ens reafirmem són:

• Un progrés del sistema sanitari públic que es basi en plans estratègics que, d’acord amb els criteris dels Consells Assessors dels Plans Estratègics, incorporin indicadors d’activitat, de mitjans, de recursos necessaris i, sobretot, de resultats.

• Una organització que produeixi informació sobre la seva activitat i que n’avaluï els resultats, no com a mitjà de control burocràtic sinó com a instrument per als professionals i per a l’aprofundiment de la democràcia en el servei públic de més alta sensibilitat ciutadana. En la planificació s’ha iniciat un canvi d’enfocament però en 3 anys no hi ha temps per veure’n els resultats.

• Identificació de qui pertany al sistema públic i amb unes condicions mínimes. Donar al Departament de Sanitat el protagonisme que ha de tenir.

• Establir per als diferents titulars dels centres, gerents o entitats gestores, criteris relatius a:

• La transparència.
• Les ràtios de personal en Assistència Primària de Salut i Assistència Hospitalària.
• Els indicadors de qualitat.
• Establir un pla informàtic públic unificat.
• Garantir la igualació o l’equiparació de les diferents xarxes actuals.

• Ampliació dels Plans de Salut per convertir-los en efectius Plans Estratègics, incorporant-hi la planificació de recursos tant econòmics com, sobretot, humans.

• Increment i desenvolupament de Plans de Salut sectorials i per problemes de salut.

• Indicadors de resultat per valorar els de salut, els de satisfacció de la ciutadania i els d’utilització de recursos.

Un model de gestió basat en la transparència, la informació i el rendiment de comptes en tots els seus àmbits. Aquesta informació ha de ser transparent, és a dir, accessible, creïble i fàcilment interpretable. Amb el canvi de govern, els contractes i els comptes dels consorcis sanitaris han passat de l’obscurantisme a ser d’accés públic. Encara manca que la informació sigui sistemàticament pública i interpretable:

• Accés públic a les dades de diferents registres existents i publicació a Internet de les dades d’activitat i llistes d’espera i dels indicadors de qualitat i d’eficiència de cada institució i territori i del conjunt del sistema.

• Caracterització de manera precisa de les dades (terminologia i criteris de recollida) per a què siguin creïbles i interpretables.

Un Departament de Salut fort que dirigeixi la política sanitària i assumeixi la gestió corporativa del sistema actuant, directament o indirectament, a través del Servei Català de la Salut en les línies bàsiques i de cohesió:

• Execució del programa d’inversions en tot el territori català. Mai no havia tingut la sanitat catalana un pla d’inversions com ara té.

• Una política de recursos humans que doni als professionals assistencials el protagonisme que els correspon, mitjançant:

• Una millora en les condicions retributives i laborals, mantenint la dinàmica de salt endavant iniciat aquest any 2006.
• Una homogeneïtzació de condicions entre els professionals del sistema sanitari i sociosanitari, segons el mandat legal que CiU va incomplir durant 14 anys i el govern del tripartit ha començat a aplicar.
• Una política de promoció de la carrera professional dels professionals assistencials que respongui a la promoció de la qualitat humana i assistencial del seu treball i no als interessos de la competència pel poder de les elits dominants.
• Uns programes de formació continuada que responguin als interessos dels problemes de salut de la ciutadania i no als de la indústria farmacèutica que avui, en ser el principal finançador, la controla.
• Una planificació –absent durant 23 anys–, vinculada a les universitats, dels estudis i les titulacions que el sistema sanitari requerirà a mitjà i llarg termini.
• La incorporació de la política de rendes per al sector de la dispensació farmacèutica (marges de distribució de les oficines) en les Meses socials per a la negociació de l’aplicació de la política de recursos humans per a tots els titulats sanitaris.
• L’exigència d’incompatibilitats en les persones que ocupin els càrrecs de Cap de Servei cap amunt.

• Fer que els professionals siguin els protagonistes del sistema no és el mateix que el recolzament al corporativisme. Això s’ha vist clar en els debats per la Llei del Medicament: ICV-EUiA ha mantingut una posició clara en defensa del paper que en la prescripció haurien de tenir infermeres o odontòlegs, mentre d’altres partits de l’esquerra modificaven el sentit del seu vot a Catalunya, al Congrés o al Senat en funció d’interessos corporativistes per acabar negant aquest paper.

• Millorar els sistemes i les tecnologies de la informació per al suport al treball dels professionals i l’accés dels ciutadans al servei de salut, desenvolupant els programes, tot just iniciats.

• Programa de telemedicina.
• Programa d’història clínica compartida a Catalunya.
• Programa per a l’accés àgil i còmode als serveis per part dels ciutadans, a les exploracions i als seus resultats.
• Programa per a una àmplia monitorització de les llistes d’espera i la seva resolució.
• Programa de coherència de dades.

En aquest aspecte l’etapa CiU va ser d’un desert que va deixar a Catalunya per darrere de la major part de CCAA. Un desert en el qual sols existien els sistemes informàtics per al control administratiu.

• Orientar la recerca a afrontar els reptes presents i futurs dels problemes de salut dels ciutadans, potenciant l’aposta pel paper de Catalunya en la recerca biomèdica, clarament expressada per l’actual Govern. Una descentralització del sistema sanitari per apropar el Govern de la sanitat als ciutadans, donar més autonomia als centres i als professionals sanitaris i, sobretot, potenciar la coordinació entre centres i nivells assistencials per posar en pràctica una bona continuïtat assistencial. Un procés endegat pel Govern actual però que cal desenvolupar de forma que asseguri la sostenibilitat i la coherència del sistema i eviti la seva disgregació o la distorsió per interessos localistes.

• L’establiment d’unes regles del joc ben definides i articulades respecte a les competències i responsabilitats de les instàncies centrals, dels governs territorials i dels centres i de les institucions sanitàries de cada territori, així com dels seus respectius òrgans de govern.

• L’establiment d’un programa econòmic per assolir l’equitat en l’assignació pressupostària als territoris, en uns terminis delimitats, mitjançant una única fórmula de capita ponderada per variables objectives, considerant, entre d’altres, les estructures d’edats, la renda i la concentració de població. Un programa clar, comprensible i de resultats avaluables.

• La implantació d’incentius col·lectius als professionals del territori, vinculats als compliments d’objectius de salut i pressupostaris.

• El foment de l’elaboració i la utilització de guies de pràctica clínica de la integració i la continuïtat assistencial, mitjançant el desenvolupament de guies, que han d’incloure la mesura de recursos i resultats i han de ser degudament avaluades, contrastades i difoses entre els professionals.

• Una reducció dels costos de transacció. La diversitat i la dispersió d’organismes gestors i de suport del sistema català fa que aquests costos siguin més elevats que en d’altres CCAA. Cal aprofitar el procés de descentralització per fer una reordenació que no solament no incrementi sinó que redueixi els costos de transacció, mitjançant:

• La reordenació de funcions, per a la seva simplificació i cohesió, en el Departament de Salut, Catsalut (central i regions), serveis corporatius ICS i àmbits territorials (actuals i nous).
• Un ús més eficient dels sistemes i de les tecnologies de la informació per a la gestió.
• El foment de la fusió d’entitats jurídiques concertades amb manteniment d’autonomia dels centres.
• En aquells casos que es justifiqui, estudiar la supressió dels contractes de gestió en els centres públics concertats.

• Una gestió del sistema sanitari que tingui en la gestió clínica per part dels professionals la fórmula nuclear de concebre la gestió en el sector salut. Una gestió que oblidi etapes en què el paradigma de la gestió han estat uns gerents més preocupats del control del seu territori que de ser promotors de l’òptima i responsable relació entre professionals assistencials i ciutadans, que és on se satisfan les necessitats de salut.

• Caldrà aprofundir en el model dels anomenats Governs Territorials de Salut a fi que no es confongui el que hauria de ser un òrgan de govern i descentralització del sistema del que pot acabar essent un òrgan de coordinació i anàlisi interinstitucional dels problemes de salut en un territori.

3. Pel que fa a les polítiques assistencials

• Incorporar al sistema d’atenció primària, les funcions de treball social, rehabilitació, fisioteràpia, psicologia, d’atenció a la dona i de salut mental, constituint xarxes integrades amb la resta de serveis d’atenció personal, de caràcter públic, a escala local i d’altres nivells territorials establerts. Establir i potenciar en cada una d’aquestes xarxes un Programa d’Atenció Domiciliària. Tenir una atenció especial als problemes de la infantesa i de l’adolescència, a les patologies cròniques i a les patologies mentals menors. Vetllar per la detecció de maltractaments i violència domèstica. Atenció inicial a les malalties emergents i rares.

• Millorar els Centres d’Atenció Primària (CAP) que esdevindran el centre del sistema sanitari. Augmentar-ne la capacitat resolutiva i l’autonomia, el temps de visita (un mínim de 10 minuts), els recursos humans, la cartera de serveis i reduir la pressió assistencial a una ràtio de 1.500 persones usuàries/UBA. Millorar l’atenció al ciutadà: atenció abans de 24 hores pel seu metge de capçalera, visita anual per garantir les activitats preventives i de promoció i protecció de la salut adequades a cada persona d’acord amb el seu historial clínic, edat, hàbits, etc., especialment a les persones grans.

• Millorar la relació dels diferents professionals sanitaris amb la ciutadania mitjançant: l’ampliació del temps de dedicació dels metges i de les metgesses de primària a les visites i consultes telefòniques i l’ampliació de les dotacions d’infermeria per a l’atenció domiciliària i a les malalties cròniques. Ús en els consultoris d’historials informatitzats, accés per telecomunicació segura al resum i dades de les històries clíniques dels malalts i de les malaltes generades en altres centres.

• Ampliar progressivament les prestacions de salut bucodental, especialment les de caire preventiu.

• El temps d’atenció mèdica en l’assistència primària no superarà les 24 hores. Els temps d’espera per a primeres visites d’especialista, procediments quirúrgics, rehabilitació i exploracions tindran uns màxims. Estarà garantida la prestació del servei en qualsevol centre, inclosos els privats, si se superés aquest màxim.

• Establir un únic punt d’informació sanitària que sigui accessible des de les noves tecnologies, tenint en compte les persones amb discapacitats.

• Oferir uns serveis sanitaris més confortables: millorar l’accessibilitat, les infraestructures i el confort de l’Atenció Primària i dels serveis d’urgència. Garantir una atenció telefònica o per Internet adequada; introduir millores en el confort de les habitacions hospitalàries (individuals o amb mampares separadores).

• Potenciar la xarxa infantojuvenil de justícia juvenil i de recursos socials, i especialment la seva articulació amb el sistema escolar. Impulsar programes d’atenció precoç i de prevenció. Millorar el programa ja endegat de Salut i Escola.

• Establir les mesures necessàries per tal d’evitar duplicitats de serveis assistencials, completant la integració de les especialitats ambulatòries i hospitalàries i incrementant l’efectivitat i l’eficiència en la prestació de serveis. Millorar la xarxa especialitzada hospitalària, aconseguint una assistència continuada entre la primària i l’hospitalària sociosanitària. Donar a conèixer els diferents estatus de la situació dels centres en línia, les demores en l’atenció, les llistes d’espera, l’índex d’ocupació i els mecanismes d’alerta de freqüentació.

• Impulsar un pla de xoc contra les llistes d’espera: fer-les encara més transparents a través de registres centralitzats. En cap cas permetre dobles llistes d’espera. Establir temps màxims d’espera d’entre 1 i 2 mesos per a les visites no urgents, inferiors a 6 mesos per a intervencions quirúrgiques de malalties no greus (cataractes, pròtesis de genoll i maluc, hèrnies, varius, etc.) i els corresponents terminis màxims per a les proves diagnòstiques.

• Revisar els protocols d’atenció de malalties com ara la fatiga crònica o la fibromiàlgia, potenciant les unitats especialitzades als hospitals. Intensificar la investigació i la millora assistencial de les malalties rares o emergents.

4. Reforma de l’Institut Català de la Salut

Cal una reforma de l’ICS. Des de la seva creació l’any 1983 com a entitat gestora de la Seguretat Social hi ha hagut canvis normatius, noves demandes sanitàries, el traspàs de competències a les CCAA. Cal una adaptació a les noves realitats, una reestructuració organitzativa que permeti simplificar, racionalitzar la gestió i fer-la més àgil i eficaç. Cal, doncs, modernitzar l’ICS per tal que pugui complir amb millor eficàcia les seves funcions.

L’ICS és la columna vertebral del sistema sanitari públic pel que fa a l’assistència, la docència i la investigació. Un 83% de la població de Catalunya és atesa en centres de l’ICS. Aquest gestiona 8 hospitals, (3 d’alta tecnologia) i el 80% dels centres d’atenció primària. Té 37.000 treballadors i un pressupost de més de 2.300 milions d’euros, el 7,5% del pressupost total de la Generalitat.

Des d’ICV-EUiA volem que continuï essent la columna vertebral. Volem la consolidació i la millora del sistema públic. I per això és necessària la seva reforma. No tocar res, deixar-lo com està, condueix a un ofegament, a un estancament.

Calen instruments de millora organitzativa i de gestió per fer complir de forma més eficaç les funcions assistencials, preventives, etc. I s’han de fer des de la lògica del sistema públic, respectant-ne els principis, el control democràtic, els mecanismes de participació. Aix&ogr