El Programa
Catalunya, una societat de l'educació, la cultura i el coneixement
Versió PDF | Enviar en format PDF per correu
BALANÇ
DEL GOVERN
El
Govern de la Generalitat ha fet una aposta clara per l’educació,
per avançar cap a una escola catalana i de qualitat i perquè
el sistema educatiu sigui capaç de donar una resposta
satisfactòria a les seves tres funcions bàsiques que
permetin a les persones esdevenir autònomes mitjançant
el treball:
la
cohesió social i la igualtat d’oportunitats,
l’educació
ètica i ciutadana de la població i
la
transmissió de cultura, de coneixements científics,
d’eines de treball i de capacitats
Aquest
compromís del Govern es concreta en la voluntat de posar
l’escola catalana al dia, incrementant significativament les
partides destinades a l’educació. El pressupost en educació
ha augmentat, els anys 2004, 2005 i 2006, una mitjana del 15%, mentre
que, en legislatures anteriors, l’increment era aproximadament del
8%. Aquest esforç pressupostari ha quedat reflectit en
l’adopció de mesures concretes que comparteixen l’objectiu
de millorar la qualitat del sistema educatiu de Catalunya. A grans
trets, es tradueixen en:
Mai
a Catalunya no s’ha invertit tant en infrastructures escolars com
s’ha fet al llarg de la legislatura vigent. La millora dels centres
i dels equipaments s’ha fet a través del Pla Quadriennal de
Construccions Escolars 2004-07, dotat amb 1.500 M €. El govern ja
ha aprovat 303 actuacions a centres educatius des de l’any 2004 amb
un import de 943 M €. D’aquestes actuacions, 162 són noves
construccions de centres escolars o substitució d’edificis
existents.
A
més, per donar resposta a l’increment de l’alumnat del
curs 2006-2007 (23.546 preinscripcions més que el curs
anterior, un 2,8%), així com a la mobilitat interna de la
població, el proper curs es posaran en funcionament 66 nous
centres docents. D’aquests, 52 seran centres d’educació
Infantil i Primària (CEIP) i 14 Instituts d’ensenyament
Secundari (IES).
Respecte
els mòduls provisionals, aquests tenen data de caducitat, ja
que cada mòdul que es col·loca va acompanyat d’un
projecte de construcció i d’un calendari d’execució
d’obres. El curs 2005-06 el Departament tenia instal·lats
643, xifra que es preveu reduir a 626 al juny del proper curs (2007).
Malgrat això, per necessitat d’escolarització
obligatòria d’alumnes, el nombre de mòduls arribarà
fins a 677 durant el primer trimestre del curs vinent. Tanmateix, cal
tenir en compte que al voltant d’un 10% dels mòduls
instal·lats no s’utilitzaran com a aula, sinó per
acollir altres serveis del centre (menjador, despatxos, etc.).
Durant
els cursos 2004-2005 i 2005-2006 el Govern ha incorporat 4.200 nous
professionals de l’educació als centres públics de
Catalunya. Aquest increment tan significatiu, permet atendre el
creixement d’alumnat, però també articular mesures
qualitatives, com poden ser la possibilitat de fer grups reduïts
o desdoblaments. També permet posar en marxa programes
d’innovació educativa i atendre adequadament les necessitats
educatives de l’alumnat nouvingut, els infants de P3 o l’alumnat
amb necessitats educatives específiques.
Actualment,
doncs, el sistema educatiu català compta amb 26.445 mestres
d’educació infantil i primària, 26.216 professores i
professors d’educació secundària,1.380 dotacions per
a programes i serveis educatius (psicopedagogs, logopedes, assessors
en llengua i cohesió social…) i 230 tècnics
especialistes en educació infantil (auxiliars de P3), un nou
perfil professional introduït per l’actual Govern.
Per
al proper curs 2006-2007 està prevista la incorporació
de 5.275 nous mestres. D’aquests mestres, 2.827 es dedicaran a
impartir la sisena hora, mentre que la resta estaran destinats a
necessitats d’escolarització, programes d’innovació
educativa, aules d’acollida i nous perfils professionals entre
d’altres. També cal destacar la convocatòria de 7.205
places a les oposicions als cossos docents que han contribuït a
millorar les condicions laborals del professorat interí i
substitut.
També
el Govern ha adoptat el compromís de convocar 12.215 places
d’oposicions fins a l’any 2008 amb l’objectiu de reduir el
percentatge de personal interí del 18,2% actual al 8% en tres
anys. Aquesta mesura es desprèn de l’acord signat el 10
d’octubre entre el Govern i tots els sindicats presents a la Mesa
General de Funció Pública (UGT, CCOO i IAC) per a la
reducció dels interins a l’Administració pública.
En
aquesta mateixa línia s’ha creat el Pla de Formació
Permanent 2005-2010 del professorat dotat amb 30 milions d’euros.
Aquest nou Pla ha permès fer un canvi de prioritats en la
formació dels mestres i dels professors i adaptar-lo a les
noves necessitats de la nostra societat. Un dels canvis més
importants respecte al que es feia ha estat la introducció de
l’avaluació diferida per tal d’observar com repercuteixen
els aprenentatges adquirits en la formació a la pràctica
docent i, per tant, en la millora qualitativa de l’ensenyament. Els
objectius han estat afavorir el model d’escola inclusiva, la
innovació educativa i el currículum, les tecnologies de
la informació i de la comunicació, la millora personal
i el desenvolupament professional i la gestió dels centres i
dels serveis educatius.
El
principal repte de la legislatura, i al mateix temps la principal
fita assolida, és el Pacte Nacional per a l’Educació.
Després de mesos de negociacions, el Departament d’Educació
i vint entitats de la comunitat educativa van segellar el proppassat
mes de març el Pacte Nacional per a l’Educació, un
acord històric entre gairebé la totalitat del sector
educatiu (famílies, centres educatius públics i
concertats, mestres i professors de l’escola catalana, estudiants i
ajuntaments).
ICV-EUiA
celebren l’acord entre la Generalitat i les parts implicades per
signar el Pacte Nacional per a l’Educació, que ha de
significar un pas cap a la futura Llei d’Educació de
Catalunya. L’Acord permet avançar cap a una xarxa
integradora de tots els centres sostinguts amb fons públics,
assegurar que no es pugui discriminar l’alumnat, introduir mesures
de qualitat a l’oferta pública sense incrementar hores del
professorat i elevar la despesa educativa per acostar-la a la mitjana
europea, especialment en l’ensenyament públic.
Aquestes
mesures que beneficien l’escola pública i la societat
catalana en general solament ha estat possible acordar-les amb un
govern catalanista i d’esquerres. El Pacte no havia de ser un
instrument contra ningú, però sí que havia de
deixar clara la implicació de tots els centres sostinguts amb
fons públics en fer front responsabilitats comunes. Avui
l’escola concertada escolaritza el 40% de l’alumnat a Catalunya
però només el 20% dels alumnes nouvinguts.
L’aplicació
de les mesures que inclou aquest Pacte suposarà una inversió
de gairebé 1.200 milions d’euros fins al curs 2008-2009.
Entre les mesures acordades destaca la implantació de la
sisena hora diària de reforç a partir del curs vinent a
l’escola pública. ICV-EUiA destaca que l’augment de
recursos que suposa la concreció del Pacte és
espectacular, mai no vista a Catalunya des de la introducció
de la gratuïtat de l’ensenyament obligatori, atès que a
la despesa en professorat i altres professionals cal sumar-hi la
inversió en equipaments que s’ha donat en els darrers dos
anys i que ha d’arribar a gairebé 1.500 milions d’euros en
construccions escolars en quatre anys.
Un
dels grans reptes de l’actual Govern de la Generalitat era ampliar
l’oferta pública de llars d’infants de Catalunya que, el
2004, era d’aproximadament 29.400 places. Per aquest motiu, el
Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei 5/2004 de 9
de juliol de creació de llars d’infants de qualitat, fruit
d’una iniciativa legislativa popular. Per al desplegament d’aquesta
Llei, el Govern va elaborar el Mapa de Llars d’Infants de Catalunya
(2004-2008) que planifica per comarques i municipis la creació
de 30.000 noves places públiques de llars d’infants. Amb el
Mapa es formalitza un compromís unànime de tota la
societat per donar resposta a una necessitat evident de les famílies
de Catalunya.
El
Govern va signar un acord amb les entitats municipalistes per al
finançament de la creació de les 30.000 noves places
públiques i per al seu sosteniment. Per a aquest període
es destinen 150 milions d’euros, tant per a la creació de
places noves, com per al manteniment de les existents. Actualment,
283 ajuntaments han iniciat els tràmits per crear 24.000
places de llars d’infants, que representen un 80% del total de les
30.000 places públiques noves que estableix el Mapa de Llars
d’Infants de Catalunya.
Amb
la creació de les 30.000 noves places, l’any 2008 Catalunya
serà un país capdavanter a Europa en percentatge
d’oferta de places de llars d’infants de qualitat, ja que
garantirà una oferta de places equivalent, aproximadament, al
60% del nombre d’infants d’entre 0 i 3 anys. Això situarà
Catalunya entre els països europeus amb més oferta
educativa per a aquesta franja d’edat.
D’altra
part, i amb la finalitat de gestionar el procés
d’escolarització de l’alumnat amb les administracions
locals, s’ha publicat el Decret 252/2004, pel qual s’estableix el
procediment d’admissió de l’alumnat als centres docents en
els ensenyaments finançats amb fons públics. Aquesta
normativa garanteix plena transparència en el procés
d’admissió de l’alumnat als centres i facilita la
integració educativa i social de l’alumnat amb necessitats
educatives específiques. Fins al moment 52 Oficines Municipals
d’Escolarització (OME) han entrat en funcionament com a
instruments de col·laboració entre el Departament
d’Educació i els ajuntaments.
El
Govern de la Generalitat ha fet un gran esforç per crear i
implantar mesures d’innovació educativa que ofereixin als
centres docents propostes d’acció vinculades a algun dels
reptes de la societat actual: la integració de l’alumnat
nouvingut, atenció als alumnes amb necessitats especials i la
consolidació de la llengua catalana.
Les
accions més destacades en l’àmbit de la innovació
educativa han estat:
Creació
de 1.051 aules d’acollida. L’aula d’acollida és un
recurs orientat a la integració de l’alumnat nouvingut i
especialment pensat per donar una resposta adequada a atendre les
seves necessitats emocionals, lingüístiques i
curriculars, i alhora millorar la qualitat global de tots els
estudiants del centre. Un total de 1.051 centres docents catalans
comptaran amb una aula d’acollida el curs 2006-07, ja que el
Departament d’Educació i Universitats preveu posar en
funcionament 115 aules d’acollida noves.
La
implantació d’una aula d’acollida en un centre educatiu
implica una dotació docent (un tutor d’acollida), una
dotació informàtica (quatre ordinadors, una impressora,
un escàner, etc.), material didàctic i un pla de
formació i d’assessorament sistemàtic. Però
l’aula d’acollida implica, sobretot, un compromís explícit
de l’equip directiu d’adequar progressivament tota la dinàmica
general del centre cap a un centre acollidor i de qualitat per a
tothom.
Per
aquest nou curs, el Departament d’Educació i Universitats ha
ampliat les dotacions de professorat en 116 centres educatius que ja
disposaven d’aula d’acollida, a fi de donar una millor atenció
a l’alumnat nouvingut. Els criteris del Departament per a
l’adjudicació de les noves aules per al curs vinent són:
Nombre
d’alumnat nouvingut (darrers 24 mesos) superior a 9.
Equilibri
en l’oferta educativa de la zona, de manera que la dotació
d’aules d’acollida contribueixi a la distribució
equilibrada de l’alumnat nouvingut entre tots els centres.
També
s’han posat en marxa les Unitats de Suport a l’Educació
Especial (USEE). Des del 2004 fins a l’actualitat s’han creat
57 USEE, (19 en CEIP, 34 en IES i 4 en centres concertats) per
millorar l’atenció de l’alumnat amb necessitats
educatives especials. La previsió per al curs 2006-2007 és
crear 64 USEE, a més a més de les ja existents.
Aquestes unitats compten amb una dotació d’un professor i
un educador. Per completar aquest recurs s’han signat 28 convenis
amb ajuntaments per impulsar els Plans educatius d’entorn, amb un
pressupost de 2,4 milions d’euros. Es tracta d’un instrument
per donar una resposta integrada i comunitària a les
necessitats educatives a través de la continuïtat de
l’acció educativa fora de l’àmbit escolar.
Aquests plans també han de coordinar i donar coherència
a tots els recursos dedicats a l’educació per reduir el
fracàs escolar i millorar el rendiment de tot l’alumnat.
El
Pla de Llengua i Cohesió Social va ser creat per adequar el
sistema educatiu a la creixent complexitat i pluralitat que ha anat
adquirint la societat catalana. Es van destinar més de 35
milions d’euros a diverses actuacions, per al curs 2004-2005, que
tenien com a objectiu consolidar la llengua catalana com a eix
vertebrador d’un projecte plurilingüe, l’acollida i la
integració a l’escola per a tot l’alumnat i la promoció
de la igualtat d’oportunitats.
Aquest
Pla inclou la implantació de vuit programes d’innovació
educativa a 1.230 centres educatius, amb un pressupost total de 12
milions d’euros per al curs 2006-2007. Els programes són els
següents: biblioteques escolars i gust per la lectura (PuntEdu),
coeducació i igualtat de gènere, educació per a
la ciutadania, educació en comunicació audiovisual,
educació ambiental, convivència i mediació
escolar, salut a l’escola i llengües estrangeres.
Concretament, el programa de llengües estrangeres s’ha
implantat a 311 centres educatius amb la finalitat d’avançar
l’aprenentatge de l’anglès des de l’educació
infantil. El programa amb una major implantació és el
de foment de la lectura (PuntEdu) que s’aplicarà en més
de 600 centres educatius.
També
en aquesta línia s’ha constituït el Consell Assessor de
la Llengua Catalana a l’Escola per impulsar l’ús i el
domini del català en el professorat i l’alumnat.
Amb
l’objectiu de garantir l’ensenyament públic d’idiomes
en una major part del territori, s’han creat 23 escoles oficials
d’idiomes (EOI). Actualment hi ha en funcionament un total de 39
EOI, a 28 comarques, les quals donen cobertura a un 97% de la
població a Catalunya.
El
Programa cooperatiu de reutilització de llibres de text té
per objecte facilitar els llibres de text i els materials didàctics
dels diferents nivells educatius als alumnes mitjançant un
sistema de préstecs. En l’actualitat 521 centres educatius
s’han acollit a aquest Programa. Aquests centres rebran ajuts per
un total de 2,03 milions d’euros i més de 113.000 alumnes
es beneficiaran d’aquest programa que avança cap a la
gratuïtat dels llibres de text. És previst que el
proper curs 2006-2007 la participació sigui de 896 centres i
prop de 200.000 alumnes beneficiats. El Departament d’Educació
i Universitats invertirà 4 milions d’euros, la qual cosa
suposarà un estalvi del 85%. La despesa mitjana mínima
per cada fill o filla passarà dels 1.700 euros actuals a tan
sols 250 euros.
El
Programa 2004-2007 del Departament d’Educació (publicat el
novembre del 2004) establia, com una de les principals mesures,
reduir el fracàs escolar, en una doble línia:
prevenir el fracàs en l’educació primària i
reduir el fracàs instal·lat a l’educació
secundària obligatòria. Per a això, l’esmentat
programa anunciava l’elaboració d’un pla per reduir el
fracàs escolar i millorar el rendiment escolar i la cohesió
social. Malgrat que aquest pla no s’ha desplegat com a tal, totes
les mesures i els programes iniciats, entre altres els d’innovació
educativa, aules d’acollida, USEE, ajuts per a alumnes amb
necessitats educatives específiques als centres concertats,
plans d’entorn, pla de llengua i cohesió social, plans
d’autonomia de centres, etc., han tingut, com un dels eixos
principals d’actuació, combatre el fracàs escolar.
Aquesta
legislatura s’ha iniciat a Catalunya el Pla d’Autonomia de
Centres, una important aposta per reforçar la seva capacitat
d’actuació. Així, s’ha iniciat un pla pilot a 74
escoles amb l’objectiu d’incrementar la capacitat de gestió
dels centres per millorar la qualitat educativa i reduir el fracàs
escolar, millorar el rendiment general de l’alumnat i afavorir la
cohesió social.
El
Departament d’Educació i Universitats té previst
incrementar cada any el nombre de centres participants en el Pla
d’Autonomia de Centres fins a la seva generalització a tot
el sistema educatiu català. La cultura de gestió actual
i la complexitat del canvi recomanen començar amb un nombre
reduït de centres docents però hi ha la voluntat que el
procés d’experimentació s’estengui progressivament
fins a la seva generalització.
Val
a dir que aquest nou impuls de l’autonomia escolar exigirà a
l’Administració educativa un esforç afegit en
l’acompanyament als centres i als seus equips directius, alhora que
un nou model de dotació de recursos que tracti singularment la
diversitat de centres i de territoris.
Des
del Govern s’està fent, també, un esforç
considerable en la potenciació i l’extensió de la
formació professional, ja que es tracta d’una bona oferta
professionalitzadora (més del 70% de l’alumnat troba feina
en menys de 6 mesos i la resta opta per seguir estudiant), dóna
resposta a les necessitats del teixit productiu i de serveis del
nostre país i és una bona eina per afavorir l’equilibri
territorial i estimula l’esperit emprenedor. Per aquest motiu,
s’han implantat 151 nous cicles formatius en els centres públics
catalans, que es tradueixen en la creació de 4.500 noves
places de formació professional distribuïdes al llarg del
territori.
També,
com preveu l’Acord estratègic per la competitivitat de
l’economia catalana, s’han creat quatre centres integrals de
formació professional (a Manresa, Olot, Tarragona i Sant Feliu
de Llobregat) ) i s’han explicitat la resta dels dotze previstos
per a la legislatura. Aquests centres ofereixen, de manera integrada,
formació professional inicial i formació professional
contínua, acreditació de competències
professionals, innovació en metodologies i estratègies
de formació i experimentació de nous currículums
i de transferència tecnològica. Aquests centres
coordinen la formació professional reglada, l’ocupacional
per a persones en atur i la contínua per a persones ocupades.
També compten amb un servei d’orientació interactiva
per atendre les necessitats d’ocupació i de desenvolupament
professional i amb sistemes de transició escola-treball.
Un
altre dels reptes que afrontava aquest Govern en relació amb
la formació professional era la necessitat d’incrementar la
demanda d’aquesta oferta formativa. Amb aquesta finalitat s’elabora
el Decret de 10 de novembre del 2005 de mesures de flexibilització
de l’accés a la formació professional específica
que preveu la matrícula per crèdits, la possibilitat de
cursar formació professional amb horaris adaptats, la
col·laboració per impartir crèdits en entorn
laboral i les ofertes a col·lectius singulars.
Així
mateix, al gener del 2006 s’han iniciat, de manera experimental,
els estudis de formació professional a distància que,
aquest curs acadèmic, ofereix els cicles següents:
Cicle
formatiu grau superior (CFGS) d’educació infantil
CFGS
de gestió comercial i màrqueting
Cicle
formatiu de grau mitjà (CFGM) d’explotació sistemes
informàtics
CFGM
d’equips electrònics i de consum
Des
del Govern s’han impulsat, també, un seguit de mesures de
millora de la qualitat a diversos nivells:
En
relació amb els centres, a través del Programa de
Qualitat i Millora Contínua, ja són una cinquantena
els que treballen per aconseguir una acreditació que
reconegui la qualitat dels seus processos.
S’està
fent, també, una important inversió en equipaments.
Per al curs 2005-2006 el Departament d’Educació hi
destinarà uns 15 milions d’euros, i s’estan estudiant
mecanismes per estimular les donacions de maquinària per part
d’empreses.
Però,
a més de la qualitat, el Govern vetlla perquè la
demanda d’estudis de formació professional s’adeqüi a
les necessitats empresarials del país. Per aquest motiu, s’han
adoptat mesures per fer atractiva la formació professional i
incrementar-ne la demanda:
S’han
intensificat les correspondències entre els cicles formatius
de grau superior i la universitat i s’ha ampliat l’oferta
pública de cicles adequant-los a les necessitats de l’entorn
més immediat.
Uns
30 centres de tot Catalunya ofereixen cursos pont de preparació
per a l’accés a un grau superior des del grau mitjà.
D’altra banda, s’està treballant coordinadament amb els
ajuntaments, amb les empreses, els centres, etc. per disposar d’una
bona Xarxa d’informació i d’orientació
professional.
S’ha
impulsat l’acreditació de competències. És a
dir, les proves per a l’obtenció de títols de
formació professional corresponents a determinats cicles de
grau mitjà i superior per a persones amb experiència
laboral sense reconeixement oficial.
El
dia 11 de maig del 2006 es va signar l’acord entre el Departament
d’Educació i el col·lectiu de centres i d’aules de
formació de persones adultes que inclou, entre d’altres
punts, l’oferta educativa estàndard que ha de fer una
escola, l’equiparació en dos anys de les condicions horàries
lectives entre els cossos de primària i de secundària,
el compromís de creació d’una xarxa pública de
qualitat i gratuïta de centres i d’aules de formació de
persones adultes.
És
el primer acord que se signa entre el col·lectiu i la
Generalitat. Cal remarcar que l’acord l’han signat els tres
sindicats (CCOO, UGT i USTEC).
Totes
aquestes activitats dutes a terme indiquen el canvi important que en
el camp educatiu ha significat els tres anys de govern catalanista i
d’esquerres respecte als 23 anys de govern de CiU. Aquest avenç
es produeix en un moment de profunds canvis socials i demogràfics
i, per aquesta raó, és encara més important.
Han
quedat molts aspectes per desenvolupar, com és lògic, i
molts reptes per assolir que caldrà afrontar amb la
complicitat i coresponsabilitat de la comunitat educativa,
especialment del professorat, i amb el lideratge polític
adequat.
La
propera legislatura 2006-2010, vindrà marcada en
l’educació no universitària pel tres fets recents que
han canviat radicalment el marc polític que teníem
l’any 2003:
L’aplicació
del “Pacte Nacional per a l’Educació” (en
endavant, PACTE) que es va signar el 20 de març del 2006, on
podem llegir: “El govern i els agents socials signants d’aquest
pacte consideren necessari elaborar una Llei Catalana d’Educació...”
EL
DESENVOLUPAMENT D’UN NOU MODEL EDUCATIU
Als
inicis del segle XXI els models educatius dels països
desenvolupats estan en crisi. La resposta a aquesta crisi són
les successives reformes dels models. Reformes que no aborden els
canvis en les estructures de la societat:
Aquest
fet fa que els actuals sistemes educatius siguin ineficaços
per respondre a les necessitats d’aquesta societat emergent.
Les
característiques d’aquesta nova societat emergent apunten a:
La
consolidació d’una societat on allò fonamental ja no
és la informació, sinó la gestió
d’immenses quantitats d’informació per transformar-la en
coneixement i en la qual la formació ha d’estar present en
tots els estadis de la vida per adaptar-se a les innovacions i les
actualitzacions del camp del coneixement, de les ciències i
de les tecnologies.
D’aquest
context social es deriva la necessitat d’una resposta educativa a
les necessitats dels inicis del segle XXI, que no estigui ancorada en
models obsolets propis del model derivat de la segona meitat del
segle XX.
Som
conscients que avui cal una autèntica revolució en el
sistema educatiu. Certament ni els continguts ni la metodologia estan
adaptats a la societat del segle XXI on les noves tecnologies, la
desaparició de les distàncies i l’amenaça de
la fractura social han creat una nova societat global. Cal un nou
model d’escola i amb molts recursos. A més, a Catalunya,
malgrat els esforços dels professionals de l’educació
i del conjunt de la comunitat educativa partim d’una realitat que
arrossega dèficits històrics i cal un esforç
estratègic superior en l’educació. La dictadura
franquista va destruir l’obra de l’escola republicana, laica i
democratitzadora, i va consolidar un model classista, controlat pel
fonamentalisme religiós del nacionalcatolicisme. Encara avui
no hem estat capaços de reconstruir una xarxa escolar pública,
laica i de qualitat, com la de la majoria dels països del nostre
entorn europeu.
L’objectiu
general del sistema educatiu té per nosaltres una doble
dimensió:
I
una altra de personal: atendre les necessitats formatives de la
infància i la joventut sense discriminació, amb
voluntat de compensar les desigualtats i de facilitar-los el màxim
desenvolupament de les seves capacitats i dels seus projectes
personals, preparant-los per a l’activitat professional i per
viure autònomament els drets i deures d’una nova ciutadania
democràtica.
Les
demandes del món actual, de la Societat del Coneixement i de
la globalització no queden plenament satisfetes amb la
universalitat de l’educació inicial obligatòria fins
als 16 anys. Avui l’educació i la formació en el seu
conjunt han passat a ser un dret més ampli que s’ha
d’exercir permanentment i al llarg de tota la vida. L’educació
no depèn només del sistema escolar o del sistema
educatiu, s’amplia en els sistemes de qualificacions i de formació
professional, així com el sistema universitari i va
imposant-se la nova concepció comunitària de l’educació
en la qual intervenen molts altres agents socials, amb els quals s’ha
de comptar.
La
proposta educativa d’ICV-EUiA es basa en els principis de:
El
model educatiu ha de tenir com a objectius:
Donar
resposta a la diversitat (personal, cultural, de gènere,...)
per garantir el desenvolupament personal, l’equitat i la cohesió
social que són condicions d’una educació de
qualitat.
Pel
que fa a l’ensenyament bàsic o inicial, ICV-EUiA creu, però,
que l’instrument fonamental és encara recuperar la capacitat
de planificar una acció conjunta i integrada dels centres
finançats per l’Administració, que han de respondre a
les necessitats i cobrir tota la demanda. El servei educatiu és
tot d’interès públic, al marge de la seva
titularitat, i d’abast universal. El fet de coexistir en el nostre
sistema educatiu una xarxa de centres de titularitat pública
amb un nombre significatiu de centres privats concertats amb
l’Administració educativa, obliga a definir uns principis
generals comuns per superar la dualitat i les desigualtats en
l’educació que a Catalunya s’han consolidat durant els 23
anys de governs conservadors de CiU.
El
govern d’esquerres de la Generalitat de Catalunya d’aquests tres
últims anys, ha començat a posar algunes bases que
poden permetre redreçar les polítiques educatives en
els tres eixos d’un model de progrés com el que proposa
ICV-EUiA. Cal però continuïtat en el govern i decisió
política per planificar i transformar en profunditat el
sistema educatiu i de formació i qualificació al llarg
de la vida a Catalunya.
El
canvi en educació s’ha de fonamentar en aquests tres eixos
bàsics:
Increment
de la despesa fins a assumir per al 2010 el mateix nivell de la Unió
Europea. Reduir les ràtios d’alumnat/aula i d’alumnat/docent
per atendre millor la diversitat de necessitats educatives –la clau
de volta de la qualitat. Prioritat en l’acció tutorial,
mesures flexibles de reforç, d’adaptació curricular i
d’atenció a cada alumne i alumna. Canvi i millora dels
sistemes de formació del professorat, tant en la inicial o
universitària com en la formació permanent molt lligada
a la tasca docent. Sistemes d’accés i d’avaluació
interna i externa dels professionals i dels equips docents que
estimulin la renovació pedagògica i el reconeixement
adequat de la carrera professional.
Gratuïtat
real de l’ensenyament bàsic 3-16 anys, incloent-hi el
material escolar i els llibres de text, assegurant que les activitats
complementàries no siguin un element d’exclusió i/o
discriminació. Revisar els concerts. Canvi en les condicions
dels concerts, que no poden ser concebuts com un dret dels titulars,
sinó com una eina de planificació de l’Administració
educativa per garantir, en condicions de qualitat i equitat, el dret
bàsic i universal a l’educació. Proposem que solament
aquells centres de titularitat privada que garanteixin un servei
educatiu públic, gratuït, i de lliure accés a
través de les oficines municipals d’educació, tinguin
concert educatiu a través dels contractes programes. Els que
optin per promoure la diferència ideològica o
econòmica, la selecció d’alumnat i la manca
d’equitat, quedaran fora dels concerts. Els concerts garantiran
l’homologació del professorat als de la xarxa pública.
També exigirà els mateixos controls de qualitat en el
servei a la ciutadania.
Desenvolupar
polítiques educatives que garanteixin gràcies al nou
marc generat per l’Estatut del 2006, la laïcitat de l’escola
pública, per tal d’assegurar que no se separen els infants
en funció de les creences de les seves famílies.
Garantir
els serveis d’informació i d’orientació
professional per facilitar, tant en el sistema educatiu com en el
laboral, la formació al llarg de la vida, la qualificació
professional i l’ocupació de qualitat. Aquests serveis
situats en l’àmbit de l’educació bàsica han
de ser una clau fonamental per combatre el fracàs escolar i
l’emancipació juvenil.
Als
consells escolars, més competències i capacitat de
decisió i de participació en la gestió
compartida per tota la comunitat educativa. Impuls de les Zones
Escolars per treballar conjuntament les administracions educatives i
l’Administració local, “l’escola i el fora escola”.
Potenciar a través de mesures laborals de conciliació
la coresponsabilització dels pares i de les mares en
l’educació dels seus fills i el compromís amb
l’escola.
Un
altre element fonamental en la proposta educativa d’ICV-EUiA és
la coeducació. Anomenem ordre simbòlic tot el
conjunt de factors que fan que la nostra societat transmeti uns
valors més enllà de quina és la realitat a cada
moment. Volem que aquests elements generadors d’allò
simbòlic com ara l’educació, els anuncis, els
programes de la televisió, els noms dels carrers, els llibres
de text, etc., apostin per una societat on les dones i els homes
escollim lliurement el nostre futur i no estiguem condicionats per
estereotips masclistes. La coeducació ha de ser la veritable
educació, una educació transformadora de la realitat,
motor de canvi social a l’escola, a l’educació en el
lleure, a les famílies, als mitjans de comunicació i
compensadora de desigualtats socials, entre les quals hi ha la
desigualtat per raó de gènere.
El
model d’estereotips jerarquitzats impregna l’educació de
nens i de nenes des que neixen i al llarg de tota la seva vida, des
dels diferents àmbits de la seva formació, tan
individual com col·lectiva: la família, la institució
escolar, l’espai d’oci, els mitjans audiovisuals, etc. Per tot
això, cal fer presents les dones i els seus sabers als
continguts curriculars per tal que les nenes i les noies tinguin
referents, i per evitar que es continuïn reproduint els
paradigmes androcèntrics de la ciència que fa
invisibles els sabers de les dones. Cal introduir continguts
curriculars de gènere de forma obligatòria en la
formació inicial i continuada del professorat. A la carrera
docent s’ha de considerar la formació en la perspectiva de
gènere. Els mitjans de comunicació no són
institucions aïllades de la societat i tendeixen a transferir
els valors i les normes socials, reproduint una sèrie
d’estereotips que perpetuen la desigualtat de gènere.
Proposem
una educació coeducativa, entesa com un procés
intencionat d’intervenció educativa que qüestiona les
formes de coneixement socialment dominants i que comporta la
incorporació del món i de les experiències de
les dones, i que es caracteritza fonamentalment per:
Fer
visibles les aportacions de les dones a la història de la
humanitat i als diferents sabers, a la ciència, a l’art, a
la filosofia, a la literatura, etc.
Valorar
les experiències de les dones, tant en l’àmbit
públic com en el privat, reconèixer la importància
dels treballs fets tradicionalment per les dones, les tasques de
cura, de producció i de reproducció, i fomentar la
participació dels homes en les esmentades activitats.
Promoure
una educació laica, no segregadora, lluny d’ideologies i de
concepcions morals que durant anys han allunyat les dones de la vida
social, cultural i política, relegant-les al procés
reproductiu i als afers domèstics.
Plantejar
una formació integral basada en l’educació en
valors, constituint espais educatius de canvi i de progrés
social quant a l’aprenentatge de noves actituds de ciutadania,
convivència i igualtat.
Incorporar
aprenentatges d’aspectes bàsics de la vida quotidiana al
currículum escolar o en activitats de lleure que possibilitin
l’autonomia personal i que permeti que homes i dones comparteixin
les tasques domèstiques. Un aprenentatge que incorpori els
valors tradicionalment femenins, la cura de les persones, el món
dels afectes, la cooperació…
Fomentar
les metodologies participatives i el treball en equip per afavorir
la implicació i el protagonisme de les nenes, ja que segons
diversos estudis, aquestes pràctiques fomenten l’autoestima
i la projecció futura.
Fomentar
una educació integral, que doni importància no
solament als conceptes, sinó a tots els aspectes de la vida
de les persones i que fomenti la convivència enfront de les
diferents formes de violència, d’una manera especial
enfront de la violència de gènere.
Tenir
cura que els jocs i les joguines, els materials, les activitats, els
espais per a l’oci, els llibres de text i els materials pedagògics
no fomentin actituds sexistes ni violentes.
LES
NOSTRES PROPOSTES
ICV-EUiA
considera important desenvolupar en la propera legislatura 2006-2010
les propostes següents:
1.
La xarxa publica, eix vertebrador del servei públic educatiu
ICV-EUiA
concep i afirma que l’escola pública és i ha de ser
l’eix vertebrador del Servei Públic Educatiu Català i
motor de garantia de la seva funció social. Cal garantir el
seu caràcter universal, públic, gratuït, laic,
democràtic, coeducatiu, científic, integrador i
compensador de les desigualtats.
Per
tant, serà prioritari en la propera legislatura que
l’aplicació de l’Estatut i del Pacte Nacional d’Educació,
així com l’aprovació de la Llei d’Educació
de Catalunya, es facin sense desvirtuar els avenços assolits i
per aprofundir en les línies anunciades.
La
Generalitat de Catalunya com a Administració educativa:
Ha
de planificar, ordenar i gestionar el conjunt del sistema educatiu
català i, en coresponsabilitat i, amb concurrència amb
les administracions locals (especialment els ajuntaments) i tota la
comunitat educativa, ha d’exercir de titular de la seva xarxa, a
més de gestor i regulador de tot el sistema.
Ampliar
i millorar la xarxa de centres públics, com a eix vertebrador
de tot el sistema educatiu.
No
a la “indistinció” entre centres públics i privats
concertats, perquè l’Administració té, com a
titular d’una àmplia xarxa de centres públics, unes
responsabilitats que no es poden demanar als titulars privats, i
perquè els centres públics tenen com a “caràcter
propi” la laïcitat i la pluralitat interna. Cal millorar i
ampliar aquesta xarxa, perquè arribi a tothom que ho demana, i
fer-ne l’eix vertebrador de tot el sistema educatiu, garantia
d’equitat i referent dels estàndards de qualitat. El sistema
educatiu entès com un servei integrat d’interès
públic (superant la dualitat actual), ha de tenir com a motor
una potent xarxa de centres públics de tots els nivells
educatius, que arribi a tot el territori, no només allà
on no hi ha suficient oferta privada concertada.
Per
aconseguir aquests objectius cal:
Treball
en equip dels diversos centres públics de cada “zona
educativa”, compartint substitucions, mestres de reforç i
altre personal complementari, serveis educatius i suport
d’inspecció. Dissenyar itineraris coherents. Estudiar
alguns temes, com que puguin tenir personalitat jurídica, fer
permutes temporals de professorat, etc. Funcionant en xarxa,
arrelats al territori, els centres públics seran el principal
referent educatiu de la seva zona.
Un
pla plurianual d’inversions per superar algunes limitacions que
encara arrossega i l’augment de les despeses de funcionament, que
avui limiten greument la seva acció educativa (es complementa
amb les aportacions de les famílies, però no totes ho
poden fer).
Un
pla de xoc per afrontar l’atenció a la diversitat,
especialment urgent a la secundària obligatòria, pel
repte històric que representa la seva universalització
i pel repartiment desequilibrat d’alumnat amb necessitats
educatives especials que s’ha produït.
Buscar
fórmules per visualitzar amb claredat la titularitat pública
dels centres i la seva articulació en xarxa, arrelada al
territori. Un exemple: CEIP o IES “X” de la xarxa pública
de la “Zona Y” (districte, municipi o agrupació).
Augmentar
l’oferta educativa dels centres i de les aules de formació
de persones adultes, tal com preveu l’acord signat entre el
Departament i les organitzacions l’11 de maig del 2006, per tal
d’aconseguir que tot ciutadà que vulgui tenir una formació
bàsica, àmpliament entesa, pugui assistir a un centre
públic, de qualitat, gratuït i específic de
formació de persones adultes.
Garantir
el dret a l’educació i a la igualtat d’oportunitats
La
igualtat de tracte per a tota la ciutadania i per a tots els centres
sostinguts amb fons públics.
La
potenciació i l’extensió a tot el territori de les
Oficines Municipals d’Escolarització (OME) ampliant-ne les
funcions, els recursos i les competències, per garantir la
matrícula única de tots els ensenyaments obligatoris,
l’admissió, la baremació i la distribució
d’alumnes que eviti la concentració d’alumnes nouvinguts
i/o amb necessitats educatives especials en determinats centres.
Concretar i desplegar les zones educatives previstes en el Pacte
Nacional per a l’Educació en els territoris rurals i de
municipis petits.
S’han
de promoure mesures fiscals per avançar en les polítiques
d’equitat que superin les concepcions d’ajuts o de beques. En la
transició cap a nous models cal definir una política
de beques amb la dotació econòmica necessària,
activa durant tot el curs escolar i que coordini institucionalment i
territorialment tots els recursos adreçats a beques.
Definir
una política de beques d’acord amb la realitat social.
Revisar
els terminis de petició i d’atorgament de beques per tal de
poder beneficiar aquella part de l’alumnat que s’incorpora als
centres quan el curs ja ha començat.
S’ha
de promoure una reforma del sistema fiscal per evitar el frau en
l’obtenció de beques.
Cal
traspassar competències a les comunitats autònomes en
les polítiques de beques.
Coordinació
institucional i territorial de tots els recursos adreçats a
beques.
Garantir
el dret a l’educació dels infants que pateixen
discapacitats greus, independentment de la tipologia de la
discapacitat i del grau d’afectació, millorant el sistema
actual d’ajuts per a l’ensenyament a domicili quan sigui
necessari.
Garantir
l’aconfessionalitat de l’escola. Denunciar els acords entre
l’Estat espanyol i el Vaticà i el conveni amb
l’Arquebisbat, contraris als principis d’un Estat aconfessional,
perquè l’educació religiosa ha d’estar a les
famílies i als centres religiosos. Cal separar qualsevol
activitat de caràcter confessional de les activitats
educatives o curriculars de l’alumnat i, per tant, no fer l’oferta
de la classe de religió dins de l’horari escolar.
Pel
que fa a la coeducació en l’àmbit escolar i de
l’educació del lleure, proposem:
Formar
el professorat i els educadors en el lleure per a la coeducació,
per ser conscients de les actituds i dels continguts discriminatoris
que actuen en el currículum ocult, del necessari assoliment
de la igualtat dels sexes i de les aportacions de les dones a la
Història, a la Cultura, a la Ciència....
Vetllar
perquè l’Administració reguli els continguts dels
mitjans de comunicació, particularment els adreçats al
públic infantil i juvenil mitjançant una llei més
acurada i basada en els valors del respecte, la tolerància,
el diàleg, la justícia... com a eina coeducativa amb
projecció en l’àmbit familiar, social i també
en el lleure. Així col·laborarem directament en la
transmissió de conductes no sexistes i evitarem la
transmissió de conductes discriminatòries i violentes.
Promocionar,
tant en l’àmbit educatiu com en la formació
permanent, instruments per tal que les persones puguin esdevenir
usuàries crítiques i participatives capaces de
descodificar els missatges dels mitjans de comunicació.
Revisar
i racionalitzar la política de concerts
Un
dels punts emblemàtics de la valoració de la tasca
d’aquest govern al llarg del mandat, serà el dels concerts.
En aquests anys s’ha creat un model que arrossega situacions greus,
insostenibles, tot creant una dualització socialment molt
injusta i perillosa. Acumula, doncs, moltes expectatives de canvi. En
aquest àmbit hi ha la necessitat de visualitzar un canvi
radical de política en relació amb la practicada per
CiU, però sense generalitzacions que també serien
injustes, acotant el problema i racionalitzant el tema.
Els
punts de partida haurien de ser:
Congelar
els concerts actuals i obrir un procés de racionalització
que separi “el gra de la palla” tot consensuant unes noves
regles de joc amb les quals els centres sostinguts amb fons públics
tinguin clara quina és la seva funció. Cal recuperar
la funció de planificació escolar del Departament
d’Educació, no com s’ha fet fins ara, actuant a remolc de
les demandes de concerts, que són només una eina
d’aquesta planificació.
Serà
molt important arribar a acords amb el sector més obert de
les escoles concertades i fer una aliança entre el sector
públic i una part del privat concertat. Cal acotar les
crítiques perquè no paguin justos per pecadors,
enfrontant-se només amb el sector que aposta clarament per
mantenir formes de segregació que l’allunyen de la funció
integradora de l’educació finançada amb diners
públics. El tema, però, posa sobre la taula dues grans
prioritats:
La
de la gratuïtat, revalorant el mòdul i acabant amb les
quotes segregadores i altres desigualtats insostenibles. Segurament
s’hauran de retirar alguns concerts i augmentar la quantia de la
resta.
La
de les garanties, assegurant que aquest cop no passarà com
amb l’incompliment de “l’acord LODE”. S’han de plantejar
temes com l’acceptació de les Oficines Municipals
d’Escolarització amb competències reals sobre el
procés de matriculació, les auditories, etc.
Amb
l’actual augment de la demanda de places, tenim l’oportunitat de
reequilibrar de forma no traumàtica alguns desequilibris
heretats, especialment a les zones centrals de moltes ciutats
catalanes on l’oferta pública és artificialment
reduïda i s’ha concertat desmesuradament.
És
imprescindible revisar els concerts educatius i avançar en el
camí dels contractes-programes previstos en el PACTE.
Especialment cal suprimir els concerts educatius amb les escoles
d’elit i amb aquells centres que no compleixin els requisits
mínims establerts de qualitat i transparència en la
gestió i laïcitat en el seu ideari, promovent que la
Llei d’Educació de Catalunya faci possible una política
igualitària de les diferents cultures i sensibilitats
ètniques i religioses i un real servei públic
d’integració social en tots els centres sostinguts amb fons
públics.
Continuar
augmentant la despesa en educació
Finalment,
per poder reconèixer aquests nous drets educatius i tirar
endavant aquesta certa “revolució educativa”, proposem
passar de les paraules als fets i reconèixer en els
pressupostos el que socialment ja està molt acceptat.
Catalunya té un diferencial negatiu de percentatge del PIB de
despesa en educació amb la UE (també en la despesa per
alumne), que no es pot mantenir. Les partides d’educació en
els propers pressupostos de la Generalitat, han de permetre
visualitzar que es continua augmentant la despesa en educació.
Cal reconèixer que és una inversió social i
econòmica prioritària i aprovar un pla plurianual que
garanteixi destinar a educació un percentatge del PIB igual o
superior a la mitjana del nostre entorn europeu (6’3%) l’any
2010. Aquesta és una condició necessària, encara
que no suficient, per afrontar en bones condicions els reptes
plantejats:
2.
La planificació de l’oferta educativa
La
planificació de l’oferta educativa facilitarà la
cohesió social i l’equitat del sistema educatiu. La
planificació és la millor alternativa (per no dir
l’única) a les “regles del mercat” que augmenten sempre
i, sobretot, a llarg termini els desequilibris i els col·lectius
exclosos. El Govern de la Generalitat ha de garantir i planificar una
oferta de qualitat suficient de forma coordinada amb l’administració
local, en tots els nivells i les etapes educatives i en les seves
diverses modalitats: des de l’educació infantil, primària,
secundària, professional i universitària, fins als
ensenyaments especials d’educació permanent, l’educació
musical, la dansa, els ensenyaments d’idiomes i els ocupacionals,
la formació cultural i la bàsica en les modalitats
presencials i a distància.
Ampliació
del dret a l’educació
Els
profunds canvis socials que vivim, obliguen a incloure
progressivament el reconeixement social de nous drets educatius, que
cal incorporar també a la planificació del sistema.
Aquesta pota clàssica de l’Estat de benestar, pren, així,
encara més força quan l’educació
s’universalitza més enllà de les tradicionals edats
escolars.
Cal
reconèixer:
El
dret de la petita infància a una atenció educativa,
tant des de l’escola bressol (0-3 anys) com en altres serveis
educatius complementaris, més flexibles i d’horari més
reduït. Entesa sempre com a complement de la necessària
dedicació familiar, a la qual el sistema escolar no pot pas
substituir.
L’efectiva
universalització de l’educació dels 3 als 16 anys,
amb una concepció inclusiva de l’educació que no
discrimini ningú, perquè faci de la diversitat i de la
pluralitat interna dels centres un tret característic
enriquidor. Cal també la generalització progressiva de
les ofertes educatives fins als 18-20 anys atès els
percentatges molt baixos que encara tenim.
Una
formació professional que integri els seus subsistemes, per
respondre de manera integrada a les creixents necessitats formatives
de les persones al llarg de la seva vida laboral. Nous Programes de
Qualificació Inicial Professional, una modalitat
educativoformativa de caràcter opcional per a aquells joves
que no assoleixen l’ESO i que són una prioritat social. A
més, una àmplia oferta més específica
d’ensenyaments artístics, d’idiomes, TIC, etc.
Cal
flexibilitzar els itineraris del sistema educatiu, per tal de
facilitar “l’anada i la tornada”. Diversitat d’oferta sense
límit d’edat, perquè l’educació és
ja un dret que s’exerceix al llarg de tota la vida. I per a
tothom, sense exclusions.
Cal
un pla de xoc inversor per avançar en aquestes línies,
especialment amb una aposta decidida per als nous instituts públics
de secundària.
Les
propostes d’ICV-EUiA per a cada etapa:
Escoles
infantils o llars d’infants
Assolir
una cobertura molt àmplia, encara que no necessàriament
universal, en condicions de qualitat, de les necessitats
socioeducatives dels infants de 0 a 3 anys. Cal ampliar l’oferta
pública d’escoles bressol –llars d’infants–, per a
nens i nenes de 0-3 anys, fins a completar i, si escau, superar les
30.000 noves places públiques previstes en el mapa aprovat
l’any 2005. Cal construir tantes escoles bressol com facin falta,
sobretot perquè cal incorporar les classes populars a la
utilització d’aquests equipaments, reservats fins ara a les
classes altes i mitjanes.
La
gestió i el seguiment acurat del mercat de treball i de les
condicions de treball dels/les professionals.
La
construcció de capacitacions en gestió amb la creació
d’instruments de gestió compartits i validats.
La
pràctica activa de la cooperació intermunicipal i el
suport als petits municipis.
Ensenyaments
obligatoris (educació primària i secundària)
Cal
una dedicació especial a l’educació secundària
obligatòria per aconseguir una secundària oberta i
flexible perquè tothom pugui estudiar amb garanties d’èxit
escolar, entès aquest no només com a èxit
acadèmic, sinó també i sobretot com a èxit
social i personal de cada jove.
Aquesta
necessitat s’ha de concretar en un PLA PER MILLORAR L’ÈXIT
ESCOLAR de l’alumnat i homologar-lo a la mitjana de l’Europa dels
15. Un pla que s’ha de fonamentar en l’autonomia i en el
compromís dels centres per panificar les propostes de millora
adequades: analitzar els propis resultats, concretar el model
d’organització, de l’alumnat, del professorat, del
currículum, més adequat al propi context.
L’autonomia
dels centres ha de tenir present:
Un
currículum basat en les competències bàsiques,
vinculat a la realitat propera i a l’entorn, que apliqui els
aprenentatges en les activitats productives i incorpori metodologies
cooperatives i de treball col·lectiu.
El
desenvolupament de valors i de destreses instrumentals generals com
ara: responsabilitat, esforç, gestió dels temps,
organització...
Calen
també mecanismes i recursos institucionals per vincular la
família al procés educatiu dels adolescents mitjançant
programes específics de suport a les famílies, nous
perfils professionals als centres per actuar en aquests àmbits
i formació dels professionals per atendre aquesta nova
realitat.
Pel
que fa a la formació del professorat, cal una formació
contínua del professorat (individual i col·lectiva)
dins del seu marc horari.
Cal
afegir també les propostes següents:
Actualització
permanent del Mapa Escolar i dels itineraris pedagògics de
forma descentralitzada i, alhora, equilibrada territorialment, feta
conjuntament amb les organitzacions socials de la comunitat
educativa i les administracions locals que abasti el conjunt de
nivells i de programes educatius. La gran mobilitat residencial
interurbana (per motius laborals, residencials o de millora de les
condicions de vida) d’un important sector de la ciutadania (tant
d’emigrants com de població ja arribada fa temps) i les
ocasionals deslocalitzacions dins del propi territori, fan
necessària una política dinàmica de
planificació.
Ensenyaments
artístics i idiomes
Elaboració
del mapa de centres que garanteixi una oferta equilibrada i
pròxima al territori pel que fa als ensenyaments
especialitzats per a tota la població: artístics,
idiomes... D’aquesta manera es podrà garantir millor la
igualtat d’oportunitats, la inclusió educativa i la no
discriminació i es compensaran les desigualtats personals,
culturals, econòmiques i socials, i territorials.
Establir
un marc de coordinació entre l’educació i el món
laboral i econòmic de les indústries culturals, atès
el valor estratègic que cada dia més agafa la creació
i la innovació artística, promovent convenis i
acords entre els centres de formació i les empreses. Promoure
l’estada dels artistes als centres.
L’educació
especial
El
sistema educatiu català ha d’atendre de manera
general tot l’alumnat en edat escolar, en funció de les
seves diversitats i necessitats per mitjà de l’escola
ordinària i, si s’escau, amb escoles d’educació
especial. El sistema educatiu ha d’aconseguir una
escola plenament inclusiva, que, per actitud i formació
dels seus elements, aculli la diversitat, les particularitats o
l’excepcionalitat dels seus alumnes. La inclusió exigeix
xarxes naturals de suport per garantir que tots els alumnes amb els
suports i les oportunitats adequades, arribin a un aprenentatge
funcional.
Malgrat
tenir una legislació adequada i uns marcs teoricoconceptuals
avançats entorn de les “necessitats educatives especials”,
creiem que s’imposen canvis profunds en el procés educatiu i
en tots els elements que hi intervenen. Cal, doncs, exigir una escola
que tingui les condicions, els recursos i els professionals per a tot
l’alumnat de la nostra comunitat educativa. Una escola on els
professionals tinguin la formació adient per atendre la
diversitat d’alumnat, per tal que la diferència es visqui
realment com una millora en l’educació de tothom i
contribueixi a l’enriquiment dels aprenentatges i de les vivències
socials. Una escola amb els recursos i les condicions físiques
i materials adaptats al seu alumnat i no a l’inrevés. Cal
també una xarxa de serveis externs i especialitzats que doni
suport i orienti l’escola.
Per
tot això proposem:
Establir
el Mapa de Centres d’Educació Especial,
identificant-hi les escoles realment necessàries i
reconvertint la resta en serveis de recursos específics,
dotant de personal suficient i amb la formació específica
apropiada els centres.
Coordinar
amb les administracions locals i altres entitats els serveis
d’atenció en totes les àrees necessàries:
salut, benestar, treball... per tal de garantir igualtat
d’oportunitats per a tothom. Crear les xarxes de suport social
necessàries.
Formació
professional
Planificació
del sistema educatiu partint dels tres sistemes implicats i tenint
en compte els objectius estratègics de país. Si
l’objectiu és doblar la qualificació de nivells
mitjans a Catalunya, cal planificar en el territori centres
integrats d’FP i prioritzar les polítiques d’orientació
cap a l’FP. Al mateix temps, s’han de potenciar els cursos pont,
l’acreditació de competències i les vies d’accés
de cicles formatius (CCFF) de grau superior al grau universitari
(convalidacions de crèdits professionalitzadors i accés
amb prioritat sobre les PPAU).
Impuls
de mesures específiques per millorar l’accés a la
formació. Atenció a les necessitats de les persones
per afavorir-ne el desenvolupament individual o carrera
professional. Millora del prestigi social de l’FP, des de totes
les perspectives. Eliminació de barreres en l’accés
a l’FP de grau mitjà i grau superior i d’aquest a la
universitat.
Prioritat
social i finançament adequat per als Programes de
Qualificació Inicial. Cal recollir el conjunt d’experiències
positives de programes com els PTT, les Escoles Taller, les Cases
d’Oficis, etc.
Promoure
un sistema d’avaluació, de reconeixement i de certificació
de l’experiència laboral i dels aprenentatges no formals,
que juntament amb els títols i els certificats professionals
de caràcter oficial, es puguin incorporar en el currículum
personal.
Incrementar
els recursos econòmics per tal de garantir una oferta que
sigui capaç d’incorporar en la formació les
competències transversals de les TIC, les llengües
comunitàries i els drets laborals –sobretot en matèria
de prevenció de riscos laborals– que facin efectiva la
lliure circulació de persones en l’àmbit de la UE.
Educació
permanent instrumental i bàsica per al món laboral, per
al lleure i la cultura
L’educació
és un dret que no prescriu, com el dret a la salut existeix al
llarg de tota la vida de les persones, en totes i cadascuna de les
seves etapes vitals. En cadascuna de les quals ha de capacitar tothom
per a una plena integració social i laboral.
3.
Qualitat de l’Educació
Cal
una nova concepció de la qualitat de l’educació per
ajudar al llarg de la vida a afrontar els nous reptes socials,
laborals, tecnològics i culturals. Un model educatiu de
qualitat ha de basar-se en la promoció de tothom i en la
compensació de desigualtats, en la construcció de la
identitat individual i de la consciència de plena ciutadania
democràtica i participativa. Ha d’articular-se amb valors i
donar a totes les persones les capacitats necessàries per
gestionar les diferents etapes de la seva vida.
La
universalització de l’ensenyament secundari, així com
l’adequació dels seus continguts als canvis socials i
tècnics requereixen un canvi en profunditat en la dotació
de recursos als centres docents, augmentant-los per tal d’aconseguir
una major individualització del tractament integrador de
l’alumnat, una major coordinació dels equips docents, una
major autonomia de funcionament dels centres i la potenciació
de pràctiques de gestió democràtica en la
relació entre els diferents membres de la comunitat educativa.
Les
propostes d’ICV-EUiA per dotar de recursos i autonomia els centres
per respondre a cada realitat amb mesures especifiques són:
Aprofundir
en la coordinació dels centres d’educació infantil,
primària i secundària, per tal de garantir una
coherència que asseguri a les famílies la continuïtat
curricular i educativa, així com la relació entre els
centres i les famílies.
Amb
l’objectiu d’atendre els infants amb necessitats educatives
especials i per garantir l’atenció a la diversitat i la
integració, cal incrementar els recursos humans, materials,
organitzatius i pedagògics i els serveis i els programes
educatius: equips d’assessorament psicopedagògic, aules
taller, unitats d’adaptació curricular, compensatòria...
Dotar
recursos complementaris a aquells projectes de centre, aprovats pel
Consell Escolar, que puguin ser avaluats i que donin noves respostes
als reptes del canvi educatiu: integració, introducció
de noves àrees del coneixement, transició al món
adult, etc. Establir recursos diferencials per a projectes que
plantegin propostes innovadores.
Renovació
pedagògica, treball en equip i acció tutorial
Davant
el cúmul de problemes i de dificultats amb què tots i
totes els/les professionals desenvolupen actualment la seva tasca,
cal prendre consciència que sense abordar-los no trobarem les
autèntiques solucions als reptes de l’educació. Només
ells i elles poden fer que amb la seva intensa dedicació, els
alumnes tinguin autoestima i facin l’esforç superador
necessari per assolir l’èxit. Solament mestres i professors
–juntament amb els altres professionals– treballant colze a colze
poden crear el clima i l’entorn educatiu necessari als centres. No
es pot estalviar cap esforç en la plena capacitació
dels professionals de la docència.
El
professorat és un factor essencial de qualsevol reforma o
canvi educatiu. És prioritari, doncs, implicar els i les
professionals de l’educació en aquesta transformació.
Les peces clau estan molt relacionades amb la millora de la pràctica
docent i en la seva revaloració social:
Millorar
la formació inicial i promoure una formació contínua
molt més lligada als projectes de centre, amb propostes
d’actualització i d’innovació relacionades amb els
grans reptes pedagògics que prioritzi l’Administració
educativa. Estímuls a la renovació pedagògica
(recursos materials, reduccions horàries, complements
econòmics), especialment per als projectes d’equips docents
que afronten situacions que poden ser d’interès per a
d’altres centres.
Generalitzar
la cultura del treball en equip en tots els centres educatius,
regulant uns mínims comuns: PEC i Pla Anual, estructures de
coordinació (hores de dedicació, reunions i
reconeixement de responsabilitats), defensa d’una certa
estabilitat, obrint la porta a poder definir un percentatge dels
perfils professionals, coordinació entre etapes...
Nova
concepció de la tasca professional, basada en una
actualització de les metodologies didàctiques per donar
resposta a la diversitat de necessitats personals, culturals, de
ritmes d’aprenentatges, etc.
L’acció
tutorial ha de ser reconeguda més enllà de les parets
del centre. La nova dimensió social de l’educació ho
permet si es van obrint portes a l’interconnexió entre
“l’escola” i “el fora escola”. Entendre l’acció
tutorial com la interlocució contínua i bàsica
de la comunitat educativa amb la família, com la porta d’accés
i guia permanent a la qual tenen dret els usuaris. Això
significa millorar la preparació del tutor, ja que no solament
ha de dirigir el crèdit de tutoria del seu grup classe sinó
que ha de tenir informació de fora de l’escola, dels serveis
i tasques d’orientació, de les possibilitats de formació
dels mateixos pares, ha de coordinar eficaçment l’equip
docent i ha de tenir un contacte molt sovintejat i personalitzat amb
l’alumne i la família, sobretot en aquells casos de risc
escolar. Cal contemplar la possibilitat que totes aquestes tasques no
les pugui realitzar una sola persona, per excés de feina, i
que es pugui assignar, per fer la interlocució i el seguiment
de determinats alumnes, un tutor diferent del grup-classe. Per això
cal redefinir la càrrega de treball i les retribucions
adequades, que poden ser diferents segons el tipus de centre i les
necessitats que s’hi observin. Cal millorar també la
coordinació i avaluació de l’acció tutorial,
convertint-les en tasques centrals dels equips directius dels
centres, i estructurar el treball en equip del professorat: equips
docents, departaments... com a coadjuvant a l’èxit de
l’acció tutorial.
Cal,
també, revalorar la funció educativa dels docents amb
incentius a la innovació educativa:
Promoure
canvis en la funció pública docent, tot garantint una
millor formació inicial i contínua del professorat,
valorant la tasca educativa –fent especial incidència en la
tutoria i l’orientació– i reforçant la funció
directiva.
Crear
incentius a l’especial dedicació docent i a la innovació
educativa d’equips de professorat i centres.
Promoure
que els estudis necessaris per a l’accés a la docència
dels diferents nivells educatius tinguin el mateix valor acadèmic
(llicenciatura).
Reconèixer
l’especificitat del treball docent en cadascuna de les diferents
etapes (0-3, 3-12, 12-16, 16-18, educació especial, formació
professional i educació de persones adultes) amb mesures
concretes de formació del professorat, de llicències
d’estudi i de reducció de jornada a partir de determinades
edats i anys de dedicació.
Atenció
al procés d’envelliment del professorat amb mesures
correctores com són les jubilacions anticipades i les
llicències per a més grans de 55 anys o altres.
Desenvolupar
la relació dels centres amb l’entorn
Cal
desenvolupar la relació dels centres amb l’entorn per
integrar en el fet educatiu totes les respostes que les demandes
educatives dels infants i joves avui no troben solució en
la institució escolar. Obrir els centres a la nova societat
relacional i globalitzadora emergent.
Obrir
els centres al seu entorn, convertint-los en elements permeables de
la dinàmica cultural, econòmica i social del seu barri
o població. Generalització de les polítiques
d’escoles obertes, dels plans educatius d’entorn i de barri,
etc.
Promoure
altres serveis complementaris
Potenciar
una bona oferta d’activitats extraescolars, organitzada per les
AMPA, les organitzacions de voluntariat i les entitats de lleure,
coordinades amb les comunitats educatives de cada centre i del barri
i finançades i coordinades en col·laboració amb
l’Administració local.
Promoure
nous serveis de suport a la docència: personal
d’Administració als centres d’educació primària,
manteniment informàtic, auxiliar de biblioteca, etc.
4.
Participació i coresponsabilització de nous sectors
Actualment,
tothom reconeix que l’escola ja no pot afrontar ella sola molts
dels nous reptes educatius. Es va imposant una nova concepció
comunitària de l’educació que demana un nou tipus
d’Administració educativa. El Departament d’Educació
(el canvi de nom ha estat un bon senyal de la transformació
que cal realitzar) necessita una estructura de gestió més
arrelada al territori, més propera i participativa, com a
única forma d’obrir-se a la coresponsabilització dels
diferents agents educatius:
El
primer que cal és buscar vies per regular i aprofitar la
tasca que, en molts casos, ja realitza l’Administració
local. Fórmules de col·laboració institucional
que incideixin sobre tot el sistema, també a l’ensenyament
bàsic, com poden ser les “zones educatives” ja
esmentades. Un exemple més ampli n’és també
el nou Consorci d’Educació de Barcelona.
Aquest
nou tipus de Departament d’Educació, més àgil,
obert i modern, ha de ser el principal impulsor de la participació
i de la implicació de les famílies. Fins ara les AMPA
han substituït algunes mancances del sistema, però la
prioritat és que puguin estimular les responsabilitats
educatives de pares i de mares.
El
repte social de la incorporació de les persones estrangeres
amb igualtat de drets i deures, té en l’escola un bon
instrument, però necessita un major recolzament. Aquest canvi
demogràfic no és un fet puntual, planteja, doncs, la
necessitat d’un nou model d’escola més intercultural, que
cal anar treballant a partir de les experiències ja
existents.
Cal
analitzar “l’escola”, “les extraescolars” i “el fora
escola” d’una mateixa zona, com a realitats complementàries,
construint ponts molt flexibles de connexió i de treball
conjunt.
Per
promoure el necessari clima de complicitat i de col·laboració,
són molt interessants les experiències de Projectes
Educatius de Ciutat, que no han de quedar només en un
objectiu municipal, aliè al sistema educatiu. Aquest ha de
ser el principal interessat a prendre la iniciativa i obrir la
participació en els consells escolars a d’altres sectors,
explorar experiències d’implicació del món
empresarial, facilitar la col·laboració d’altres
professionals i crear interrelacions amb els mitjans de comunicació.
La
participació de la comunitat educativa i la
coresponsabilització dels diferents agents socials han de
permetre fer de l’educació un objectiu compartit i una eina
bàsica del desenvolupament i de la cohesió social. El
sistema educatiu ha de ser un agent actiu en l’educació dels
ciutadans i de les ciutadanes d’un país democràtic.
El foment de valors com la participació i el respecte de les
diferents idees, la cultura de la pau, el civisme... és un
element primordial de treball del nostre sistema escolar. Altrament,
l’educació és un dret humà i social que cal
preservar i potenciar. És, a més, un dret que no pot
ser decidit en exclusiva pels titulars –públics o privats–
de les institucions educatives, sinó que requereix la
participació dels diferents estaments que interaccionen en la
complexa societat relacional que està naixent.
Implicar
la societat, tota la ciutadania, per desenvolupar plenament un model
d’educació inclusiva
Potenciar
i prioritzar projectes educatius de centre encaminats a transformar
la igualtat formal en igualtat real, posant els mitjans necessaris
per a una veritable igualtat d’oportunitats entre homes i dones.
Fomentar, també, una pràctica educativa que doni valor
i autoritat a les experiències, accions i pensaments de les
dones que han estat marginades en el currículum i en la vida
escolar quotidiana.
Revisar
el funcionament dels consells escolars de centre, territorials,
municipals i de Catalunya, promovent-ne la dinamització.
Impulsar
mesures per tal d’implicar el professorat en el procés de
canvi i de millora de l’educació
l’obertura
i la consolidació de processos participatius als centres,
la
vinculació dels centres amb l’entorn,
l’impuls
de processos d’aprenentatge cooperatiu,
i
la igualtat d’oportunitats i la potenciació de la
diversitat com a element enriquidor del fet educatiu.
5.
Els reptes de l’educació al nou segle necessiten
administracions educatives eficients
Descentralització,
zones educatives, autonomia de centre
Fins
ara teníem un Departament d’Educació força
piramidal que gestionava els centres en funció de
l’especialitat o nivell educatiu, però sense arrelament
territorial ni contacte amb els altres agents educatius. A més,
diverses conselleries es repartien les competències
educatives. A l’altre extrem del sistema hi havia els centres, com
a unitat bàsica de funcionament, però sense gaires
competències reals de gestió autònoma. Es
passava de regular el més mínim detall, impedint
l’autonomia, a un “laisser faire, laisser passer” que deixava
els centres a la seva sort. El Departament era massa gran i llunyà
per a algunes coses i els centres massa petits per a d’altres. El
canvi ha d’aprofundir en la línia de:
Unificar
les competències i descentralitzar realment la gestió
del Departament d’Educació, aplicant el principi de
subsidiarietat. Diferenciar les funcions d’Administració
educativa de les que li corresponen com a titular dels centres
públics, que l’han de notar molt a prop, ajudant al seu bon
funcionament (desconcentrar la gestió en uns reforçats
Serveis Territorials i crear, dins del seu àmbit, diverses
“zones educatives” amb personalitat pròpia).
L’autonomia
de centre és una peça clau per a la qualitat, però
n’hi ha diverses concepcions. Són positius els Projectes
Educatius de Centre, els equips estables, la coresponsabilització
de la comunitat educativa i territorial, la possibilitat de definir
alguns perfils professionals, la gestió autònoma dels
recursos i dels sistemes d’avaluació interna i externa.
Cal, però, que aquests instruments serveixin per assolir
millor els objectius educatius comuns, no per augmentar les
desigualtats.
Calen
estratègies específiques, recursos i capacitat de
gestió per assolir, des de la realitat de cadascú, els
objectius educatius comuns.
Cal
també el treball en xarxa, amb nivells diferents de gestió,
perquè hi ha moltes coses que difícilment es poden
gestionar únicament des de la unitat “centre escolar”.
Cal un arrelament territorial, una complicitat d’altres agents
educatius i una massa crítica suficient de recursos, que
permetin el seu aprofitament racional. També la coherència
d’una oferta educativa pública completa, amb tots els seus
itineraris.
Tant
la descentralització com l’autonomia, necessiten les “zones
educatives” que proposem: prou petites per tenir identitat i ser
gestionables, però amb suficient entitat com per oferir una
oferta prou rica (l’escola, el “fora escola” i l’entramat
social i econòmic d’aquella zona, a més de la
implicació de l’Administració local). Cal estudiar
les possibilitats de concursos per plaça “de zona”, que
l’òrgan descentralitzat podria adscriure al centre concret
que ho necessita, la planificació i la gestió dels
RAM, etc.
Per
a l’escola infantil, primària i secundària
obligatòria, com a servei de proximitat, és millor
crear “zones 0-16”. En canvi, per a la franja fins als 18-20
anys, és millor crear zones més àmplies, per la
necessària diversificació de l’oferta educativa
(cicles formatius i batxillerats) i el lligam amb el món del
treball, a més de la major mobilitat dels joves. Donar a
determinats centres integrats d’FP i centres de formació de
persones adultes el paper de capçalera del campus d’aquesta
oferta incloent tota l’oferta postobligatòria: batxillerats,
CCFF i Formació per a l’Ocupació, així com la
formació en competències bàsiques, escoles
d’idiomes, etc.
Cal
avançar en la delegació de competències, en la
coresponsabilitat i concurrència de la planificació i
de la gestió dels nivells d’infantil i primària amb
els ajuntaments dotant-los dels recursos suficients. L’Administració
local, els ajuntaments, han de ser plenament reconeguts com a
Administració educativa en la nova llei d’educació de
Catalunya.
Modificar
el model d’inspecció perquè respongui a les
necessitats dels centres educatius. Proposem un model d’inspecció
que assessori i orienti el desenvolupament dels projectes educatius
dels centres i avaluï, amb el conjunt del professorat, el
resultat de la seva aplicació.
Revisar
la composició del Consell Escolar de Catalunya, augmentant-hi
la presència de sectors directament representants dels
diferents agents educatius (alumnat, pares i professorat) i
disminuir la presència de l’Administració.
Incorporar
a la Conselleria d’Educació totes les competències
de política educativa i dels centres educatius actualment
dependents d’altres instàncies de l’Administració:
en temes de formació ocupacional, sanitat, justícia i
agricultura.
Creació,
a la Conselleria d’Educació, de l’Assessoria de
Coeducació, que haurà de vetllar perquè totes
les actuacions educatives contemplin la igualtat d’oportunitats
entre nens i nenes. Ha d’incloure la formació del
professorat i la informació a les famílies.
Descentralitzar
la gestió del sistema educatiu dotant les delegacions
territorials de més competències de planificació,
de programació i d’execució de polítiques
educatives en el territori, i dels corresponents recursos.
Dotar
de més competències de gestió, de planificació
i de recursos a l’Administració local per tal de promoure
l’accés igualitari a l’educació, millorar la
qualitat educativa, fomentar la relació dels centres amb
l’entorn, generalitzar els serveis educatius complementaris
compensant les actuals desigualtats en l’accés i millorar
el control dels fons públics destinats a l’ensenyament.
4.2
EL SISTEMA UNIVERSITARI DE CATALUNYA: UN SISTEMA D’ENSENYAMENT
SUPERIOR I DE RECERCA PÚBLIC I DE QUALITAT
BALANÇ
DE L’ACCIÓ DE GOVERN
L’acció
del govern tripartit de Catalunya aquests darrers anys en l’àmbit
d’universitats i recerca es pot qualificar globalment de
satisfactòria. No obstant això, val a dir que en alguns
aspectes l’acció política ha estat força
irregular i ha presentat diversos punts susceptibles de millorar. En
concret, les universitats no han tingut unes directrius clares
d’actuació i l’acció política del
Departament d’Universitats i Recerca (DURSI) ha semblat estar
guiada més aviat per un enfrontament amb el Govern central en
relació amb la modificació de la Llei d’Universitats
(LOU) i per la queixa permanent de manca de competències i de
transferències pendents, que no pas per presentar propostes de
coordinació i d’impuls del nostre sistema universitari.
És
cert també que els condicionants no ho posaven gens fàcil:
d’una banda, una llei d’àmbit estatal (LOU) promoguda pel
govern del Partit Popular, que en el seu moment va ser molt
protestada i va tenir un fort rebuig de la comunitat universitària
i dels equips rectorals de les universitats; d’altra banda, una
llei d’àmbit autonòmic (LUC) aprovada quan governava
Convergència i Unió, que heretava en part les mancances
i les insuficiències de la LOU i que caldria haver modificat,
si més no en alguns dels seus aspectes més
problemàtics. En particular, un dels problemes endèmics
com és el finançament de les universitats va tenir un
tractament clarament insuficient, que no va complir amb l’objectiu
que es demanava: un finançament suficient, per a un
funcionament de qualitat del sistema universitari de Catalunya. El
text presentat pel govern de CiU va ser ràpidament titllat de
reglamentista, intervencionista i de poc útil als objectius
que se suposa que ha de permetre assolir.
Un
altre aspecte que cal destacar i que hauria de ser objecte d’una
acció decidida de govern és constituir a Catalunya un
sistema universitari realment cooperatiu en tots els àmbits
científics, tècnics o artístics que el componen
i que sobre el qual hi hagi una planificació a curt i mitjà
termini dels elements que el configuren, per tal d’assolir els
objectius que la societat catalana espera del seu sistema
universitari. En definitiva, cal racionalitzar el mapa universitari
respectant l’autonomia de les universitats i els objectius que la
societat catalana demanda del sistema universitari de Catalunya
mitjançant la seva representació legítima: el
Parlament.
Cal
fer també una consideració específica sobre la
manera com s’ha abordat el govern del sistema universitari, donant
més aviat la sensació de voler coordinar el conjunt de
rectors que de governar pròpiament el conjunt d’universitats
amb idees i propostes sorgides de la Conselleria, amb visió de
conjunt i un criteri polític explicat, que respongui a uns
principis i a unes idees de govern.
Pel
que fa a política de personal, s’han trobat a faltar
propostes que permetessin donar resposta a les inquietuds i
aspiracions de la comunitat universitària, sobretot en
aspectes de relació laboral. L’existència d’un
professorat contractat laboral era una magnífica ocasió
per culminar la constitució de la Mesa de Negociació
d’Universitats, que actués amb visió de conjunt i que
permetés fer arribar a l’Administració propostes de
la comunitat expressades pels seus legítims representants.
EL
MODEL D’UNIVERSITAT D’ICV-EUiA: LÍNIES BÀSIQUES I
PRINCIPIS INSPIRADORS
El
sistema universitari d’un país és un element
essencial de progrés en l’actual Societat del Coneixement,
ja que té com a funcions bàsiques: organitzar i dur a
terme els ensenyaments de nivell superior, la recerca en tots els
àmbits científics, tecnològics, artístics
i humanístics i la transferència de resultats de la
recerca a la societat i els sectors productius. Entenem que un
element imprescindible és tenir una estabilitat normativa, que
hauria de ser fruit d’un pacte del més ampli abast possible
entre les diferents forces polítiques; dit altrament, caldria
acabar amb els continus canvis legislatius que fan que les
universitats estiguin contínuament dedicades a desenvolupar
normatives i reglaments, en detriment de les funcions acadèmiques
que els són pròpies. Un altre element clau és
que el sistema universitari ha d’estar dotat amb recursos
suficients per a un funcionament bàsic de qualitat.
L’accés
a l’ensenyament superior és, sens dubte, un element cabdal
de preocupació en el segment de la joventut; entenem que
aquest accés s’ha de fonamentar en el principi d’igualtat
d’oportunitats, amb dotacions econòmiques per als sectors
socials menys afavorits, i ha de ser un element substancial en la
qualitat dels serveis públics i en la lluita contra l’exclusió
social.
Pel
que fa a la recerca, cal enfocar-la sobre la base de polítiques
públiques d’utilitat social i econòmica, amb una
assignació adequada de recursos i amb mecanismes clars de
rendició de comptes; així mateix, cal evitar una visió
instrumentalista de la recerca i planificar-la amb objectius a mitjà
i llarg termini, estimulant la recerca bàsica com a fonament i
garantia de futur de la recerca aplicada. Així mateix, cal
completar les estructures universitàries de recerca amb altres
elements que puguin contribuir a millorar l’excel·lència
en determinats àmbits o la coordinació entre diversos
grups de recerca o universitats. Així mateix, cal estimular la
transferència de resultats amb mecanismes adequats a aquests
efectes.
El
model d’universitat que ICV-EUiA promou es fonamenta en les
següents línies bàsiques i principis inspiradors:
Donar
prioritat i impulsar les universitats públiques i garantir-ne
el seu correcte funcionament. Les universitats públiques han
de tenir una assignació de recursos adequada i suficient, que
garanteixi un funcionament bàsic de qualitat i que homologui
els recursos de què disposen als que s’hi destinen en
d’altres comunitats autònomes i altres països del
nostre entorn europeu.
El
funcionament del sistema universitari s’ha de fonamentar en el
principi d’autonomia universitària i en la confiança
institucional, amb uns mecanismes eficients de rendició de
comptes de les universitats a la societat que permetin constatar el
compliment dels objectius assignats a les universitats per la
societat.
Les
universitats públiques han de ser garantia de futur per als
joves, facilitant-los una formació adequada en continguts,
nivell i innovació, i també han de ser una oportunitat
de formació permanent per a la ciutadania en general, en el
marc de la Societat del Coneixement.
Les
universitats han de jugar un paper essencial en la recerca, el
desenvolupament, la innovació i la transferència de
resultats, però la societat, tant en general com en
particular el sector productiu, s’hi han d’implicar i facilitar
aquests processos adequadament. El Consell Social ha de ser la
institució d’enllaç entre la universitat i la
societat, promovent aquesta relació en els dos sentits.
Acceptant
l’existència d’universitats privades en el sistema
universitari de Catalunya, aquestes no han d’estar al mateix
nivell de representativitat que les universitats públiques en
els òrgans rectors del sistema universitari de Catalunya i no
han de ser objecte de finançament de cap mena amb fons
públics. Així mateix, cal garantir un model més
transparent i participatiu a les universitats que no sent
estrictament universitats públiques, tenen participació
important d’entitats públiques i/o de l’Administració.
Cal
vetllar per un funcionament democràtic, transparent i àgil
de les universitats; la democràcia no està renyida amb
l’eficiència i, per això, cal dotar les universitats
de mecanismes de govern adequats, garantir el compliment dels
principis democràtics i promoure la participació de la
comunitat universitària als òrgans col·legiats
de govern i de representació.
En
matèria de política de professorat universitari, les
universitats han de tenir capacitat per definir una política
de professorat pròpia, d’acord amb procediments que
s’estableixin i l’Administració ha de defugir
intervencionismes innecessaris i contraris al principi d’autonomia
universitària. Pel que fa a la carrera acadèmica, cal
que aquesta es fonamenti en la transparència en la selecció
i en l’existència de procediments de promoció per
mèrits acadèmics.
En
matèria de política de personal d’Administració
i serveis, cal possibilitar el desenvolupament d’una veritable
carrera professional, que incentivi la participació d’aquest
col·lectiu en el govern i la gestió de les
universitats.
LES
NOSTRES PROPOSTES PROGRAMÀTIQUES