Encara es fa difícil de creure que l'Antoni Gutiérrez Díaz
sigui mort. Tenia l'aparença d'una persona més jove i la
lucidesa pròpia del saber i de l'experiència. Va viure amb
emoció l'arribada del govern catalanista i d'esquerres, ja que pertanyia
a una generació de polítics d'esquerres, dels quals en Joan
Raventós, en Jordi Solé Tura i el Guti serien els principals
exponents, que no van veure fet realitat el somni d'un autogovern recuperat,
amb un govern de les esquerres, principalment de socialistes i de comunistes.
Les eleccions de 1980, amb la victòria de CiU, i el conegut V Congrés
del PSUC, que va provocar la divisió del partit, amb la posterior
davallada electoral, marquen el punt culminant d'una història iniciada
quan la generació que no va fer la guerra va agafar el relleu de
la generació que la va perdre en la lluita antifranquista. Però seria
un error pensar que aquesta generació va ser derrotada.
És cert que van perdre les eleccions, que no van aconseguir un
objectiu que a finals dels setanta, quan Catalunya s'anomenava «la
taca roja del Mediterrani», semblava que era tan a prop. No van ser
vençuts perquè van aconseguir, al costat de tants d'altres,
el principal objectiu: la recuperació de la democràcia i
de l'autogovern, amb enormes sacrificis i dificultats. Van aconseguir que
el moviment social per la democràcia, els drets socials i les llibertats
nacionals, sota l'aixopluc de l'Assemblea de Catalunya, fos àmpliament
majoritari.
El Guti, la seva generació, van fer del PSUC l'eina més
efectiva de la lluita contra el franquisme. I van utilitzar aquella força
amb una gran responsabilitat i sentit de la realitat, perquè eren
conscients que representaven els interessos, els anhels, dels treballadors
i de bona part de les classes populars catalanes. Un sentit de la responsabilitat
i del treball que l'acompanyà al llarg de tota la seva vida política
com a dirigent del PSUC i d'ICV, com a conseller de la Generalitat recuperada
i com a vicepresident del Parlament Europeu.
El Guti ens ha deixat tota una vida plena de sentit. Només ens
queda dir: gràcies, Antoni.
07/10/2006
